Opinió

opinió

Benjamin a Portbou

Benjamin és el més important que ha passat mai en aquest lloc, electritzat per la seva presència

Com a jueu que fugia del nazisme, Walter Benjamin podia haver mort a qualsevol ciutat d’Europa, a Berlín mateix, a París, a Marsella, a Svendborg, a Eivissa i tot. La misèria moral de preguerra afavoria la proliferació de col·laboracionistes i delators d’un cap a l’altre del continent. Però va ser a Portbou, que més que un lloc ha estat sempre un llindar, on es va acabar traient la vida. La teoria d’un assassinat perpetrat per suposats agents de la Gestapo o per espies estalinistes, segons la versió, concedeix a Benjamin una rellevància intel·lectual que en aquell moment no li reconeixien ni els seus col·legues de l’Escola de Frankfurt. Amb el seu pas indecís, doncs, i la pesada maleta on, segons Lisa Fittko, la guia que va acompanyar-lo des de Banyuls, traginava part dels seus manuscrits i l’última radiografia que li havien fet dels pulmons, va arribar al pas fronterer el setembre de 1940 completament desfet. Així i tot, costa d’imaginar-lo anant a tancar-se a l’habitació de l’hotel de França amb les píndoles de morfina sense haver dirigit ni una sola mirada a la platja de còdols que tenia a tocar, al cel blavíssim que s’hi fonia, als turons arrodonits i desèrtics que hi confluïen zigzaguejant. Era una platja molt semblant a aquella de Cotlliure on Matisse va passar-hi anys buscant l’alegria del color, excepte que el post duaner, aquí, n’havia extirpat tota la joia i l’havia sumida en una quietud metàl·lica. Potser va pensar, com Hannah Arendt uns mesos després, quan va venir-hi buscant la tomba del seu amic, que Portbou era un dels racons més bonics del món, però en lloc d’això va escriure una nota precipitada de comiat en la qual només el descrivia com “un petit poble dels Pirineus on no em coneix ningú”. Al cap de vuitanta anys, Benjamin és el més important que ha passat mai en aquest lloc, electritzat per la seva presència, travessat de dalt a baix pel seu pensament i la idea que és en pobles oblidats com aquest, que són com el marro de la història, on la humanitat es redimeix. Fa poc, vaig comentar a la crítica d’art Pilar Parcerisas, impulsora de la Fundació Angelus Novus que està reviscolant el vell projecte de crear a Portbou un centre internacional dedicat al filòsof, que Benjamin sempre il·lumina un angle o altre del pensament, i ella em va donar la raó amb una imatge molt benjaminiana: “Doncs sí, et cau al plat de sopa o en una branca del llimoner del jardí.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.