La sortida de l'Iraq

Justament quan es compleixen vint anys de la invasió iraquiana de l'emirat de Kuwait, Barack Obama va anunciar que el 31 d'agost retirarà 90.000 soldats americans de l'Iraq, en compliment de la seva promesa electoral, i en deixarà només 50.000 per donar suport i formació a l'exèrcit iraquià. Ningú no dubta que si la situació es complica aquestes tropes hauran d'entrar en combat.

La invasió de Kuwait va ser la resposta equivocada de Saddam a la negativa de Kuwait i també d'Aràbia Saudita a perdonar el deute que l'Iraq tenia amb les monarquies petrolieres per l'armament que li havien venut per fer la guerra a l'Iran. Una guerra d'àrabs contra perses, d'un país governat per sunnites contra la revolució islàmica xiïta i que Saddam va fer animat per les monarquies petrolieres i pels Estats Units, que li van donar les armes perquè esclafés Khomeini.

La primera guerra del Golf la van guanyar els Estats Units. Bush pare, després d'alliberar Kuwait, va ser prou prudent per no entrar a Bagdad. D'aquella primera guerra van quedar unes sancions a l'Iraq que van cuejar. Però la decisió de Bush fill d'atacar i ocupar l'Iraq el 2003, per quedar-se el petroli i posar-hi un règim amic, va portar a la situació iraquiana actual on, encara que el nombre de morts ha minvat, hi ha un Parlament que cinc mesos després de les eleccions ha estat incapaç de triar un govern. Bush fill va atacar i ocupar l'Iraq per combatre el terrorisme islàmic i ves per on, mentre el 2002 els cristians eren respectats i les dones podien anar sense mocador pel carrer, avui la majoria de cristians ja han hagut de fugir. Ningú no dubta que l'únic que ha sortit guanyant de la guerra i l'ocupació de l'Iraq ha estat el règim teocràtic de l'Iran, aquell enemic que els Estats Units i les monarquies petrolieres volien que Saddam esclafés fa tres dècades.

És evident que Obama pretén retirar 90.000 soldats de l'Iraq, no només perquè ho va prometre, sinó perquè necessita més tropes a l'Afganistan, on la situació empitjora dia a dia. L'Afganistan viu un conflicte que, agradi o no, no acabarà amb la derrota absoluta dels talibans, sinó amb un pacte entre tots, en el qual també hi hauran de ser ells presents. Però per pacificar l'Afganistan també caldrà el concurs de l'Iran, un país fronterer que pot moure els fils de les minories amigues que té.

Al llarg d'aquests set anys d'ocupació estrangera a l'Iraq no he deixat de recordar el que ens va dir el gener de 2002 als periodistes que érem a Bagdad el viceprimer ministre, Tarek Aziz. Aziz, que és cristià, davant de la imminència de l'atac americà ens va explicar que l'Iraq havia patit diversos cops i canvis violents. Quan aquests cops havien estat perpetrats pels mateixos iraquians, s'havia imposat després la pau i l'estabilitat, però quan havien estat executats o dirigits per forces estrangeres, com els britànics o el turcs, sempre havien fracassat. El mateix li passarà a Bush si vol ocupar el país, potser hi pot entrar —va dir—, però no el podrà governar.

Ara, després de les eleccions de març que va guanyar per dos escons la coalició Iraqiya, d'Ayad Alaui, de caire més laic i multiconfessional que la llista xiïta de Nuri al Malki, els iraquians encara no s'han posat d'acord, com si esperessin que marxessin els ocupants per resoldre sols, a la seva manera, sense la tutela dels Estats Units, qui ha de governar.

És evident que quan Bush fill va ocupar l'Iraq ni ell ni els seus estrategues no havien llegit el que pensaven els dos occidentals que van ajudar a crear l'Iraq: Lawrence d'Aràbia i Gertude Bell. Deixem les paraules de Lawrence per un altre dia. Gertrude va escriure el 1908 en un informe pel Foreign Office que “ara igual que sempre al llarg de la història de la raça àrab, l'última font de poder resideix en la personalitat del seu comandant. És a través d'ell, ja sigui un califa abbàssida, com un emir del Nejed, com es conserva l'entitat política. I quan el líder desapareix, aquesta entitat política es trenca”. Aquesta opinió no només es pot aplicar a l'Iraq, sinó també a la Palestina post-Arafat.