Metàfora del pop

Celebrem (o millor, commemorem!) un altre u d’octubre. Es convertirà en una tradició. Som especialistes a crear tradicions d’aquesta mena, és a dir, a partir d’episodis que van acabar amb una derrota. ¿Una derrota? N’hi ha que no ho veuran així, per descomptat. Aquell dia (i els dies anteriors) van ser una demostració d’un inusual capteniment col·lectiu que va generar, això és demostrable i innegable, una il·lusió certa. No pas una certa il·lusió, sinó una possibilitat tangible. ¿Vam ser massa ingenus? ¿Ens vam deixar endur per una eufòria ni tan sols mitigada per l’evident, i prèvia, pressió policial, repressora? ¿Ens era igual? ¿Pensàvem que n’hi hauria prou amb el delit de tanta i tant gent entestada a dur endavant aquella idea? Amb el pas del temps, fins i tot els més confiats han pogut comprovar que la revolució (¿en podem dir així?) incipient no solament era esclafada per un enemic poderós, amb múltiples tentacles, sinó que, en la cohort dels peixos que anaven contra corrent, es diluïa també en un mar de dubtes estratègics. El pop, cada un dels seus braços, té tentacles que funcionen com un cervell autònom i alhora executa els moviments de manera coordinada. Podríem parlar de la metàfora del cefalòpode: l’Estat té dispositius que es mouen cadascú amb un ritme diferent, però que, junts, formen un conglomerat unitari, una dansa coordinada. Potser no es va tenir prou en compte aquesta força que, a més a més, més enllà de l’estricta repressió d’aquell u d’octubre (i de les que van venir després) ha aconseguit (això sí: amb algunes maniobres maldestres) desorientar i causar malestar a les víctimes amb els seus raigs de tinta escampats arreu.

El panorama, doncs, no és de celebració, però sí de memòria. Memòria d’aquelles hores en què, realment, les urnes es podien haver convertit no pas en la simbòlica data d’una Arcàdia il·luminada pel messianisme, sinó en un argument de pes (innegable, demostrable) de la voluntat política d’autodeterminació. Una arma de negociació poderosa.