Quatre anys després de l’1-O

Avui es compleixen quatre anys del referèndum d’independència que la societat catalana i la seva representació política van fer possible a Catalunya molt a pesar de l’Estat espanyol. L’1-O va tenir la virtut de sumar la força de l’independentisme polític alineat en un full de ruta conjunt, amb la força d’una societat majoritària i radicalment compromesa amb el procés democràtic i el dret a decidir. Més enllà de la victòria clara del sí, la celebració del referèndum no només va portar l’aspiració nacional catalana més lluny que mai en els últims tres segles; també va certificar el seu desencaix definitiu en el règim del 78 estructurat al voltant del rei, la Constitució i l’estat de les autonomies, i finalment ha revelat les mancances de l’Estat espanyol en tant que “democràtic” i “de dret”, evidenciant que no té cap més resposta per a l’exercici democràtic de sobirania del poble català que la violència policial i una repressió judicial que quatre anys després continua perseguint milers de ciutadans i líders socials i polítics d’aquest país.

L’1-O va situar el conflicte polític entre Catalunya i Espanya a l’agenda internacional, i el temps, amb l’estratègia de l’exili, els pronunciaments de Nacions Unides i el Consell d’Europa i les sentències de la justícia europea desmentint la judicatura espanyola, ha demostrat que no era un simple afer intern d’Espanya, com es pretenia des de Madrid i Brussel·les. De la mateixa manera que ha obligat el govern espanyol a admetre l’existència d’un conflicte polític entre Catalunya i l’Estat, no pas un problema de convivència entre catalans. Però aquest temps també ha evidenciat el punt mort en què s’ha instal·lat el procés sobiranista a Catalunya, en part pels efectes de la repressió espanyola, però també, i fonamentalment, per la pèrdua d’aquella comunió de forces i interessos que va actuar la tardor del 2017 i la impossibilitat de trobar una estratègia consensuada que doni sentit i valor polític efectiu a l’1-O. Quatre anys després, el full de ruta conjunt de l’independentisme està en blanc i continua sent imprescindible construir-lo per poder avançar cap a la plena sobirania.