Llocs

La gran popularitat que ha obtingut la sèrie dels Durrell i les aventures de la família a l’illa grega de Corfú ens recorda fins a quin punt alguns escriptors anglesos han sabut convertir els llocs on arriben (sempre de vida barata) en espais de culte internacional. Les tribulacions d’un anglès en terres llunyanes ha constituït un gènere literari menor, el de “casa a l’estranger”, que va tenir un enorme èxit amb el llibre de Peter Mayle Un any a la Provença... No hi manquen mai tocs d’humor i excentricitat, ni tampoc aquell punt de mirada antropològica que deu donar la pàtina d’expotència colonial. En terres peninsulars, hi ha tres casos notables, primerencs, d’aquesta tradició. Tots tres marcats per la voluntat de joves britànics que volien escapar dels traumes de l’Europa devastada, física i moralment, per la Primera Guerra Mundial. Tots tres van arribar a Espanya abans de la guerra civil i hi van retornar posteriorment. A Catalunya vam tenir John Langdon-Davies i els seus llibres sobre la sardana, els Pirineus, la guerra civil i les formes de vida a la Catalunya pagesa. Més d’un deu haver anat a Sant Feliu de Guíxols seguint la petja de Langdon-Davies (com n’hi ha que van a Tossa de Mar per evocar Nancy Johnstone). I si pensem en Gerald Brenan, de seguida ens ve el cap el sud de Granada i el viatge a les Alpujarras. En Brenan s’hi va quedar per sempre, enterrat al cementiri anglès de Màlaga. També Robert Graves va escollir morir a Deià, on descansa en una modesta tomba d’argila oberta a tots els vents de la serra de Tramuntana. Hi va anar, malgrat que Gertrude Stein l’havia advertit que els mallorquins eren “una colla molt ximple de pirates arruïnats, amb una llengua terrible”. Segurament es va agafar al fet que la Stein hi va afegir: “Un paradís, si pots resistir-ho!” Graves va resistir, i la seva presència a Deià ha conferit qualitat mítica al seu paradís particular.