No renuncio, però com sí

El govern de Catalunya és hereu del referèndum de l’1-O i no renunciarà a res, segons va proclamar ahir el mateix govern en un acte institucional als jardins de la Maternitat de Barcelona i en boca del mateix president Aragonès amb motiu del quart aniversari de la votació. “Boqueta de pinyonet”, diria l’àvia Neus. No renunciar a res és una posició molt encomiable però es planteja, sobretot, com una manera sostenible de viure content i enganyat i de fer viure contents i enganyats. La renúncia, per contra, és lletja i molt poc recomanable per als currículums que han de lluir i que han de ser sotmesos a consideració de la ciutadania. Lògic, vist així, que no renunciïn a res. O que ho diguin, vaja. I més concretament que no renunciïn a l’amnistia ni al referèndum d’autodeterminació, que és al que es referia de manera directa el president Aragonès en nom dels dos partits de la coalició. No renuncien, però com sí. El que no fan (només faltaria!) és explicitar que hi renuncien, com ho han explicitat el PSC i el PSOE, que en altres temps també ho reclamaven. No hi renuncien però ho aparquen, tanquen el garatge amb pany i clau, llancen la clau al riu i el 2025 veurem si la trobem a mar. No renuncio, però com sí. I que no sigui dit! Amb la proposició aprovada dijous que l’1-O només el substituirà un referèndum acordat, no renuncio però això és visca la Pepa! I ni la CUP hi va votar en contra. Amb qui acordem? L’Esperit Sant?