Pecadors

“Aquest és gai.” M’ho diu un vailet esperant que jo reaccioni amb sorpresa o indignació. No en troba cap de les dues i continua: “Sí, està enamorat de…” No dic res, i l’acusat es defensa, com si realment calgués, i diu vehementment que no, que no ho és. Estic parlant d’un entorn on m’atreviria a dir que, majoritàriament, l’homosexualitat és un pecat capital, pitjor que el robatori o qualsevol agressió. No hi fan efecte les piulades de Twitter del polític de torn condemnant les agressions homòfobes que apareixen cada dia als mitjans. I també queden lluny, en una altra galàxia diria, les declaracions institucionals, com la que ha fet l’alcaldessa de Girona anunciant que no es toleraran agressions com la que va patir un jove divendres a la Devesa. Per a molts, encara, escoltar-les fa el mateix efecte que el que té per al meu gos que el renyi. Ell només entén: “Bla-bla-bla.”

A Aiguaviva ja fa un temps que llueixen a l’entrada del poble uns bancs pintats amb els colors de la bandera LGBT i un rètol que diu: “Aquest municipi no tolera agressions sexistes”, aprovat en un ple d’aquests que es fan en tants municipis on el partit de torn es vol apuntar un tant. Creiem que té algun efecte sobre aquesta mena de gent? Els que agredeixen solen ser col·lectius que s’emparen sobretot en la religió i en la cultura de l’orgull de mascle (si és que se’n pot dir cultura). I contra arguments religiosos de baixa estofa –no parlem de teologia, és clar– poca cosa, per no dir res, els pot convèncer. Per a aquesta gent, si hi ha un llibre que troben sagrat que precisa, segons ells, que un déu totpoderós assenyala que ser homosexual és abominable, no hi ha raonament que valgui. De la mateixa manera que el llibre en qüestió afirma que l’home és el centre de tot, i que la dona va ser feta després per servir-lo.

Podem ser víctimes d’un miratge, i pensar que tot això ho hem deixat enrere. És el que diuen algunes veus: que no cal celebrar dies de res, i que recorden, per exemple, que no hi ha cap dia “de l’home”. Hi ha encara dos mons paral·lels entre nosaltres. El que coneixem més és el de les denúncies, manifestacions i actuacions contra la violència homòfoba, però n’hi ha d’altres que probablement consideren l’autor de l’agressió un heroi de la seva pròpia causa. L’educació que rep en el seu entorn familiar, com la que vam rebre nosaltres quan la moral cristiana era la que era, enforteix la idea que l’homosexualitat s’ha de combatre. I els que ho són (tot i que potser ni ho saben) encara s’han d’amagar.