Aznar

Que lluny queda de l’univers de moltes persones José María Aznar. Aquell president del govern espanyol (1996-2004). A la balança positiva li ha quedat a favor haver eliminat el servei militar obligatori i haver-se autoimposat la permanència màxima de vuit anys al càrrec. A la balança negativa, haver estat el promotor de la bronca política a Espanya. El “Váyase, senyor González”. Va marcar un abans i un després. En aquella època va aconseguir fer fora un totpoderós i perenne Felipe González. Revisant l’hemeroteca del període previ d’Aznar a l’oposició (1993-1996) i la majoria del seu mandat, el Congrés va esdevenir la seu de les esbroncades. I n’ha quedat una forta rèmora. Abans de l’aparició d’Aznar, no era una bassa d’oli, les processons anaven per dins, però llavors els arguments anaven per damunt de l’esbroncada. El pare de la bronca política s’ha retirat i es dedica a les seves reflexions i als seus negocis. Continua provocant: “Espanya no és un Estat plurinacional ni la mare que els va parir.” “Espanya és una nació, no set, ni quatre, ni tres, ni disset. És una nació constitutivament plural, però no pas un estat plurinacional, ni multinivell...” És ben curiós: el mateix Aznar, quan el 1996 no va quadrar números per aconseguir la presidència del govern, va promoure el Pacte del Majestic i aleshores pregonava un estat plurinacional. L’acord del PP i CiU que ara ningú recorda mostra detalls i fotografies d’un passat al qual sembla que s’hi vulgui un retorn semblant. Aznar també critica la immersió lingüística, ho fa en un format bronca que ara mateix és innecessari. El PP fa bandera del discurs visceral de l’espanyolisme i treu el seu santcrist en un moment que ha caducat la polèmica d’aquells que parlen castellà o català i que només s’està utilitzant per al debat polític de baixa estofa....