L’enemic comú

Escric aquestes ratlles després d’haver recordat amb força dolor aquell 1 d’octubre del 2017, quan a l’escola Bruguera de Girona vaig compartir la càrrega salvatge de la civilització espanyola. Aquell dia, malgrat la meva edat avançada, no em va tocar rebre perquè el valent policia militaritzat va preferir arremetre contra una dona d’uns seixanta anys que no devia pesar més de cinquanta quilos i feia poc més d’1,50 d’alçada. La data ja s’ha convertit en un símbol de la voluntat catalana d’ésser que segurament tindrà una llarga vigència. La veritat és que no va ser casualitat que tornés a trobar-me a Catalunya un dia com aquest. Però, a més a més, aquesta vegada s’hi va afegir un petit detall que va contribuir a enfortir el meu rebuig, ja molt antic, del que molts en diuen hispanidad.

El senyor José María Aznar va fer una burla, de la baixa estofa acostumada, al president de Mèxic per les coses que ha dit als espanyols els darrers dies, amb motiu de la celebració el segon centenari de la independència del seu país i del meu, de la qual s’han expressat tan malament els feixistes espanyols. La seqüència de desgràcies que van deixar a tot el país va esdevenir precisament la causa principal que els féssim fora. Cal recordar que el procés aquell que començà el 1810 originalment volia només un règim autonòmic, però el Borbó d’aleshores es va mantenir de cul a la paret i va ensorrar aquelles intencions. Va ser aleshores quan es va optar per la separació total. No s’ha de perdre de vista que el totalitarisme el porten a la sang, tal com ho mostra que el feixisme, després de tants anys, segueix vigent a Espanya. A llur prepotència, doncs, s’hi ha d’afegir la ignorància.

Cal recordar, per exemple, aquell estúpid comentari del tal Pepe Borrell sobre la població original americana, que recorda les afirmacions d’un coreligionari que, anys enrere, quan es començava a parlar de què es faria amb el famós cinquè centenari del 1492, assegurava que els pobladors originals d’Amèrica no eren capaços de tenir idees abstractes. Era tan grossa la seva ignorància que no s’assabentà que a la delegació mexicana que estava present hi havia dos destacats estudiosos de les cultures originals de Mèxic i es va haver de menjar les seves paraules després de la repassada que va rebre. El mateix personatge, de nom Yáñez Barnuevo, anys després, va declarar “davant del distingit públic de Nicaragua, en nom del govern espanyol, que demanava perdó per totes les desgràcies que havien comès els seus avantpassats”. No va tenir gaire èxit perquè havia perdut de vista que ens trobàvem a Costa Rica, de manera que qui va gaudir més d’aquelles paraules fou el representant de Nicaragua, el poeta Ernesto Cardenal. Anys després, Cardenal i jo ho vam recordar en un programa de televisió i vam disfrutar d’allò més. En Cardenal fins i tot hi va afegir que era una mostra de la ignorància gegant espanyola sobre Amèrica. D’això n’és una mostra també el senyoret Aznar, que, entre altres coses desconeix que, passats els primers cent anys de dominació espanyola, la població indígena de Mèxic i del que ara en diuen Hispanoamèrica, gràcies a la civilització religiosa i laica que es va implantar, la disminució de la seva població va ser d’un 95%. No m’equivoco, no! Es tracta d’una davallada que pot ben bé considerar-se un autèntic genocidi.

Va ser precisament per la manca de mà d’obra que, principalment a mitjan segle XVII, es van fer venir per força una enorme quantitat de negres esclaus, segrestats de les costes del continent africà, de la qual cosa no en parlen gairebé gens els llibres d’història espanyols. No cal dir que l’escarni que ha fet el tal Aznar del president de Mèxic contribueix a incrementar la rancúnia tradicional d’un percentatge molt alt de mexicans, que va minvar, és cert, amb l’arribada dels gairebé 50.000 refugiats del franquisme, entre 1939 i 1950, ja que eren d’una altra mena i venien per salvar la seva vida. Però la presència corrupta d’empreses espanyoles, afavorides pels últims governs de dretes que han resultat els més corruptes de tots, d’acord amb el més pur estil del PP, com és natural, ha fet créixer la rancúnia nacional, especialment entre les classes populars.