Independentisme, estratègies

Com diu Ramon Grosfoguel, l’1/3-O són un “esdeveniment”, un moment de ruptura, que va canviar la subjectivitat/mentalitat de la gran majoria dels que hi vàrem participar. Tanmateix, ara hi ha gent, fora dels partits i entitats independentistes, però també dintre, que sospiren per un retorn a la situació anterior a aquelles dates. Cosa que voldria dir tornar a abans de l’11-9-2012, i segurament a la situació anterior al “cepillado” (per les Cortes Generales/Tribunal Constitucional) de l’Estatut, i de la realització de les consultes sobre la independència a molts municipis de Catalunya. Això és impossible. Com deia, fa temps, el constitucionalista Javier Pérez Royo: passi el que passi amb la independència, “el que és segur és que Catalunya no tornarà a acceptar la fórmula Constitució més Estatut d’Autonomia per integrar-se a l’Estat”.

Més enllà de partits o entitats concretes, alguns pensen que l’1/3-O és un moment constituent de la República catalana i que ja no cal fer cap més referèndum, sinó fer efectiva la declaració d’independència en forma de república del 27-O (encara que no es publiqués en cap Diari Oficial). No es va concretar aleshores, perquè no tot estava preparat, diuen alguns, i per l’onada repressiva de l’Estat, començada l’1-O (abans i tot), continuada amb l’article 155 de la Constitució, i que encara continua. Ara es tractaria d’anar “eixamplant l’esquerda” existent entre Catalunya i l’Estat. Amb una desobediència pacífica “controlada” però continuada a l’interior i un suport total al Consell de la República i al MHP Puigdemont a l’exterior, tot esperant que, en algun d’aquests àmbits o en tots dos, arribi una situació que posi contra les cordes l’Estat i es pugui continuar el que va començar l’octubre de 2017 (com?, quan?). Tanmateix, almenys una part dels que pensen així tenen un comportament bipolar, ja que ara opten per tenir/exercir el màxim poder en el marc autonòmic, en l’àmbit nacional o local.

Altres parteixen del “principi de realitat”: l’1/3-O van ser importants, però el referèndum no es va poder fer en condicions normals i no va tenir l’aval internacional necessari. El 10-O i el 27-O van ser intents fallits de declarar la independència real de Catalunya. El que proposen ara és eixamplar la base independentista i dialogar/negociar amb el govern de l’Estat per aconseguir fer, en un moment sense concretar, un referèndum acordat. Particularment, crec que els qui ho proposen saben que la taula de diàleg/negociació ara no té cap recorregut, perquè no hi ha les condicions per ser efectiva. No hi ha cap treva de l’Estat, que continua amb la seva escalada repressiva, els que s’asseuen a la taula per part de Catalunya no tenen cartes per jugar més enllà de les paraules i el convenciment de tenir raó, davant d’un govern/estat que no té la intenció de negociar i que deixarà passar el temps sense aixecar-se de la taula. Mentrestant, en el marc autonòmic, treballen també per convertir-se en la força política majoritària, en l’àmbit nacional i local, i eixamplar la seva base i, teòricament (no és clar que hi hagi una correlació automàtica), també la base independentista. És també una posició bipolar. No es coneix exactament la seva estratègia exterior, però participen, sense entusiasme, en el Consell de la República.

Finalment, hi ha els que consideren també l’1/3-O un moment molt important del moviment independentista, dels que més en la seva història, però que després no es va ser capaç/no es va poder arribar a consumar-lo en les dates posteriors. Ara cal organitzar un embat contra l’Estat espanyol, amb els moviments socials (antidesnonaments, contra la pobresa, per la cancel·lació del deute, cooperativisme de base...), sindicats “no domesticats”, ajuntaments, altres forces socials i polítiques anticapitalistes, ecologistes, feministes, antifeixistes, etcètera, ja que “cal organitzar el poder des de baix”, basat en la desobediència pacífica activa. En aquest àmbit, alguns veuen la convocatòria d’un nou referèndum aquesta legislatura com un element important d’aquest embat, mentre d’altres en són més escèptics.