No anem bé
Un dels lemes que quedaran per a la memòria col·lectiva de la pandèmia serà el “Tot anirà bé” que va omplir finestres i balcons d’arreu del país en els moments més foscos de l’expansió del coronavirus. Un lema afortunat per a un entorn poc agraït, perquè les xifres evidenciaven que només aniria bé per als que aconseguíssim esquivar la malaltia. Doncs ara ja podem afirmar que no anem bé. I no hi anem per una xacra que pensàvem oblidada en una societat pretesament i volgudament moderna i tolerant: la violència contra el col·lectiu LGTBI. Que Girona fos fa uns dies escenari d’un atac homòfob ens ha d’avergonyir a tots plegats.
El col·lectiu sempre ha manifestat que la nostra ciutat, tan maca i acolorida que atreu milers de visitants, almenys abans de la Covid, segueix sent provinciana, si més no en aquest aspecte. Que encara una parella de nois decideixi no anar agafats de la mà per passejar pel carrer vol dir que el camí a recórrer encara és molt llarg. I encara són molts i moltes els que reconeixen que per sentir-se tranquils han de marxar a Barcelona.
Jo, com molta gent, confio que l’educació és la solució per a aquesta i altres qüestions que al segle XXI ja haurien d’estar superades, però que la tossuda realitat ens torna a estampar-nos-les als morros. Segurament, l’auge de l’extrema dreta, també a casa nostra, acaba legitimant discursos que durant anys pensàvem desterrats del sistema polític i acaba validant pensaments i actituds que contravenen el marc legal i, encara més important, la llibertat personal de cadascú.
En l’episodi a Girona, la víctima va mostrar una valentia inusual i no només va donar la cara sinó que des del primer moment va tenir clar que calia denunciar-ho. És trist, però encara molts atacs queden impunes perquè la por i el mal tràngol tenallen sovint la víctima, i és així perquè no se sent prou protegida en la societat actual. Això ha de fer reflexionar. La societat s’ha de dotar de més eines i més mecanismes per aïllar els col·lectius violents que promouen actituds d’aquest tipus i això requereix que els partits no validin d’una manera o altra discursos que clarament discriminen i assenyalen diversos col·lectius. L’única certesa és que l’amor mou el món. Doncs permetem que tothom sigui feliç i estimi a qui vulgui.
