No-coses

Fa temps que vaig amb el mòbil esquerdat, però no hi ha manera que se’m mori. Em va caure a terra, que és el que sol passar amb les coses que no s’adapten bé a la forma de la mà, i s’hi va fer una esquerda calamitosa, progressiva, amb unes quantes ratlladures que conflueixen en un mosaic de teranyina que es va espesseint com més s’acosta a la vora on va rebre el cop. Té un aspecte d’objecte inservible bastant acusat, però encara fa coses, com ara engegar-se i enviar i rebre missatges, fins i tot trucades. Algun cop l’he fet servir de càmera i gravadora, i això que no és fàcil localitzar les aplicacions pertinents, perquè juntament amb les esquerdes han començat a aparèixer a la pantalla unes taques negres, com de tinta vessada, zones mortes que juraria que creixen quan no miro i que m’obliguen a pitjar l’aparell inclinant-lo una mica, com si tingués un líquid per dins que convingués estabilitzar perquè entrés en raó. No he establert cap mena de vincle afectiu amb aquest aparell, no pas perquè sigui inanimat (he enyorat la bicicleta que em van portar els Reis, i també un bolígraf que escrivia de color verd, i samarretes d’estiu que ja no em puc posar), sinó perquè no hi he compartit cap moment feliç. És una de les no-coses que el filòsof Byung-Chul Han, en el seu últim llibre del mateix títol, considera que han colonitzat la nostra vida no per millorar-la, sinó per afeblir-la, per extirpar-ne tot contacte amb els altres i amb l’experiència, substituïda per un remolí de dades, la majoria supèrflues. Ni tan sols estan pensades per acomodar-se a la mà. Ni per morir-se.