Enderrocar la Sagrada Família?

El sol títol ja és un clàssic de la història de la Catalunya contemporània. Un tema recurrent aparegut i llegit a la premsa d’ençà que entràvem en el món de les lletres. En paral·lel, la construcció no ha deixat de fer camí, fins al punt que en l’actualitat sembla a tocar aquell punt final desitjat en tota obra d’art. Quan érem infants ens en parlaven com d’aquell edifici que, a semblança de l’obra de la seu, no s’acabaria mai, i en canvi avui dia sembla que tenim sòlides i fonamentades perspectives de poder veure culminat el gran projecte ideat per Antoni Gaudí. I mentrestant, hi ha qui es dedica a explicar que és preferible la destrucció a la construcció.

Sembla mentida que hi hagi gent amb cultura capaç de defensar un punt de vista com aquest. Que hi hagi persones del món de l’art, amb criteri i amb prestigi, capaces de fer unes afirmacions contràries al sentit del seu ofici, és a dir, a la creació. Perquè l’art és el mitjà de què se serveix la creació per a imitar la naturalesa. En pocs mots, l’obra artística és una obra de creació i de construcció, de superació si es vol, però no pas de destrucció.

En el cas de la Sagrada Família, els defensors de la destrucció es limiten a allò que no va dirigir directament el genial arquitecte. Una ínfima part de la construcció que tenim i podem admirar avui dia. El seu argument té vigència i validesa només en teoria. Perquè, ¿qui serà capaç de sostenir que és preferible recular a avançar, suprimir a afegir o continuar? L’obra dirigida per Gaudí no ha pas estat esborrada del conjunt monumental que en aquests moments arriba a la culminació, ans hi està integrada com a nucli a partir del qual s’ha anat bastint tot el que enclou en l’actualitat. Per tant, l’obra gaudiniana resta preservada en el conjunt arquitectònic elaborat amb posterioritat a la seva mort. Una altra cosa és dir que tot això, tot el que s’ha edificat des de llavors, cal aterrar-ho. Quin disbarat! I més, quan sabem que els arquitectes directors del procés actual han cercat en tot moment de reproduir amb el màxim de fidelitat possible l’esperit de la idea inicial, basant-se en la documentació existent.

El que és inevitable, això sí, és la marca del pas del temps. Mai no serà igual, en efecte, un treball del segle XIX a un del segle XX o del XXI. I és impossible que sigui igual la façana del Naixement a la de la Passió, tot i que l’una i l’altra es caracteritzen per la seva personalitat pròpia, per la seva particular bellesa i per la dignitat en la plasmació i en l’execució. No ocorre pas altrament en les grans catedrals gòtiques d’arreu d’Europa, bastides al llarg de diversos segles. Si s’hagués hagut d’enderrocar tot allò que no formava part del projecte inicial i original de cada una d’elles, els fidels i els curiosos, els estudiosos i els admiradors, tindrien ocasió de contemplar un dels espectacles més galdosos de la història de l’art...

Sempre és preferible la construcció a l’enderroc. I les catedrals de Friburg de Brisgòvia i d’Estrasburg, en contínua i permanent reparació, mantindran sempre el seu encant, a pesar de la incorporació de nous elements produïts en l’actualitat, amb les tècniques més depurades. Jo no sóc historiador de l’art, encara que em considero artista en altres camps, particularment el de les lletres, i és per això que prefereixo la creació a la destrucció. I confesso que, tot i no entendre en les tècniques dels artistes i dels arquitectes, em vaig emocionar el dia que l’escultor Josep Maria Subirachs ens explicava a un privilegiat grup selecte i reduït el seu treball davant la fatxada de la Passió i el dia hivernal que vaig poder visitar per primera vegada fa uns quants anys la nau de la Sagrada Família...

Per això em plau de manifestar d’aquí estant la meva admiració pels qui han dut a terme durant els darrers anys els treballs de perfeccionament en la construcció d’aquesta obra única –perquè, a pesar de les possibles mancances, restarà única per sempre– que constitueix un dels signes d’identitat més característics i potents del nostre país.