Els hospitals de Barcelona

Tinc una certa experiència en la utilització dels hospitals de Barcelona. Em refereixo concretament a l’Hospital del Mar, al de la Vall d’Hebron, al Clínic i al de Barcelona. No hi he anat com a investigador, ni com a professional de la medecina ni com a auxiliar de funcions mèdiques. Espero que vostès endevinin els motius de les meves visites. Deixin-me explicar algunes de les experiències que hi he tingut i que doni una visió general sobre els serveis que hi he rebut.

El servei mèdic –metges i infermeres– té un nivell alt. No podem dir el mateix dels serveis subalterns, uns serveis que normalment estan ocupats per personal no professional, de l’Amèrica Llatina majoritàriament. Em sap greu dir-ho, però no resulta agradable que a les tres de la matinada hi hagi dues noies o senyores al costat del llit discutint els problemes de les famílies respectives.

Dues anècdotes mèdiques. El metge que m’atén parla en castellà però té accent que no és espanyol. Li demano d’on és i m’explica que és brasiler, de la ciutat de Bahia, al nord-est del país, una de les zones més pobres del Brasil. Em diu que quan va arribar a Barcelona el va sorprendre molt que els menors d’edat anessin sols al transport públic –autobusos i metro–. A casa seva sempre van acompanyats, ja que és molt perillós que vagin sols.

Un altre metge m’atén en castellà. Li demano si puc mantenir la meva llengua. Es posa a riure i em diu: “Però si és la llengua amb què em parla la meva dona!” Continuem parlant amb llengües diferents: jo en la meva i ell en la llengua amb què li parla a la seva dona. Aquest és un problema dels catalans, que no es pot aplicar al meu metge: parlem en castellà quan veiem que el nostre interlocutor utilitza normalment la llengua espanyola. Els que ho fan així no tenen consciència que fan mal al català i que haurien de parlar-lo per si els altres l’entenen, que és el cas de la majoria.

En conjunt, donaria per tant un notable als serveis mèdics barcelonins, tot i lamentar que aquesta nota no s’estengui als serveis subalterns. Aquesta nota l’aplico tant als hospitals de la Seguretat Social com als de la medicina privada, tot i que aquests no cobreixen totes les intervencions, com em va passar una vegada, quan a punt de ser intervingut perquè em posessin uns stents a les artèries el cirurgià em va demanar quins preferia, si els cars o els més barats, però que no m’assegurava que aquests darrers complissin correctament la seva funció. Els metges no són més bons ni més dolents segons si es tracta d’un tipus d’hospital o d’un altre, tot i que he comprovat que no tots coincideixen a l’hora d’aplicar uns medicaments i això fa dubtar al client, si es pot aplicar aquest nom al pacient que està tremolant de por per si li diagnostiquen una malaltia greu. Quan t’han revisat i no han trobat gran cosa t’envien a casa, un fet que s’agraeix d’allò més.

Malgrat aquestes anècdotes, considero que estem en bones mans. La professió mèdica no és precisament fàcil, ja que exigeix una dedicació alta, en la qual la clientela es pot posar malalta els caps de setmana o els dies festius i cal atendre-la igualment. A Barcelona i a Catalunya surten cada any molts metges i infermeres i, en general, tenim uns professionals de la medicina que saben el que fan, i no acabo d’entendre que hi hagi qui va a buscar metges a l’estranger. Jo penso que, si Déu em dona alguns anys més de vida, puc anar recorrent uns quants hospitals més i sortir-ne al cap d’uns dies, com he fet fins ara. Per part meva, tot i les meves estades als hospitals, he procurat mantenir el meu compromís de l’article setmanal a El Punt Avui.

Que seguim amb el mateix nivell de coneixements mèdics!