D’ossos i trens

Fa una hora que condueixes i necessites fer un cafè i anar al lavabo. Per sort, estàs a punt d’arribar a un poble. A la plaça de l’església, com passa tan sovint, hi ha un bar. N’obres la porta, potser una mica massa bruscament, i els caps de tota la gent que hi ha dins es giren alhora per mirar-te. Busques la barra i t’hi acostes, plena d’incomoditat. Et sents ben bé com si haguessis irromput al menjador d’algú. Demanes el cafè en veu baixa. Ets forastera, no coneixes els seus codis, i la gent del lloc no sap quines intencions portes a casa seva. Tots teniu curiositat i un punt de desconfiança mútua, perquè sou estranys els uns pels altres. Aquest conte s’acaba deu minuts més tard, quan pagues l’euro amb quinze i surts del bar per no tornar-hi mai més. En un moment t’hauran oblidat.

Però què passaria si en lloc d’entrar sola al bar a fer-hi un cafè hi haguessis entrat amb la teva família i dues famílies més per celebrar que heu deixat la ciutat i us heu comprat cadascuna una casa en aquell poble preciós de cent cinquanta habitants? La història seria totalment diferent, i quan sortíssiu del bar no s’hauria acabat, perquè les vostres vides, maneres de fer, valors i costums, i la vostra sola presència tindria un impacte al poble. Potser seríeu gent sorollosa que destorbaríeu el son dels veïns pagesos; potser us queixaríeu perquè les campanes sonen tota la nit; però potser els vostres fills farien que es tornés a obrir l’escola del poble; potser les vostres peticions al consell comarcal farien que la fibra òptica arribés més aviat. Seríeu una molèstia o un guany; segurament una mica de cada. El que és segur és que seríeu un element de canvi.

La setmana passada vaig anar a la projecció d’El no a l’os. És un documental sobre l’impacte de la presència dels ossos que es van començar a reintroduir al Pirineu fa vint-i-cinc anys. Les opinions de la gent del territori i d’algun representant de l’administració, però, plantegen temes que van molt més enllà de les amenaces que aquests animals suposen per als ramaders. Parlen del malestar per les decisions polítiques que no es consensuen amb la gent de la zona, parlen del difícil equilibri entre la visió rural i la visió urbana, del conservacionisme i l’economia local… Parlen, en definitiva, del dolor d’una cultura en perill, i de la ràbia perquè l’element que ho desencadena, o ho simbolitza, és conseqüència d’una decisió presa en despatxos molt allunyats de les seves muntanyes. La restitució d’un depredador tan poderós obliga a replantejar-ho gairebé tot (el paisatge, l’economia, les tradicions...), i té conseqüències molt difícils de mesurar i encara més de pair.

Quan tornava a casa, donant voltes a aquest conflicte pirinenc, me’n va venir al cap un altre que en certa manera s’hi assemblava. El 1847 els pescadors de Badalona es van rebel·lar contra la instal·lació imposada de la línia de tren que havia d’unir Barcelona amb Mataró i que creien que els perjudicaria molt. Van sabotejar els treballs de construcció durant moltes nits, però no va servir de res. I un cop va començar a passar el tren, els canvis van ser imparables: les bones comunicacions van fer que els industrials s’interessessin per aquella ciutat petita que llavors tenia cinc mil habitants. En deu anys la població s’havia doblat. Avui es multiplica per vint-i-dos. Podríem dir que en aquest cas va ser la gent dels pobles –de molts pobles– qui va canviar la ciutat fins a fer-ne una cosa nova que encara avui està en construcció. És difícil valorar què hauria passat si l’Estat hagués escoltat aquells pescadors contraris a construir la via del tren a peu de platja.

Badalona ja fa temps que ha perdut els pescadors, i s’ha hagut de sobreposar a altres grans ferides, com l’autopista monstruosa que la va esquinçar per la meitat i va fer encara més difícil reconèixer-se en la seva nova identitat. I si ahir patia ella, avui pateix l’alta muntanya, perquè no és un problema entre pobles i ciutats, ni de negar-se als canvis, sinó de l’error d’haver pres decisions sordes i cegues a la riquesa cultural d’un territori. Escoltem-nos, doncs, trenquem les desconfiances, i no tornem a perdre cap oportunitat de buscar l’equilibri. Encara hi som a temps.