La mateixa pedra

Diu la saviesa popular que l’ésser humà és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. I això és una mentida estratosfèrica, perquè si s’hi esforça, l’humà pot ensopegar-hi disset mil vegades, amb la refotuda pedra. I és que hi ha pedres massa atractives que custodien un imant difícil d’esquivar. Existeixen pedres tan precioses que, amb molt de gust, te les fotries a la boca, les assaboriries com si fossin caramels de menta i finalment les rosegaries fins a escrostonar-te els queixals. Pedres que algú amb molta traça et va deixar enmig del camí i que la tramuntana et retorna una vegada i una altra perquè t’hi reconeguis, en l’enèsima empassegada. La pedra de la teva vida et mira amb ulls de nen, mans multiplicades i llavis de maduixa. No hi pots fer res: t’agrada molt, t’hi sents lligat com en la nit les flames a la fosca. La força magnètica de la pedra no canvia amb els anys, no és com el riu que mai no baixa amb la mateixa aigua. La pedra madura, això sí, t’agafa confiança a còpia d’ensopegades. Et reconeix el peu que calces i se’t posa al davant de manera estratègica perquè, malgrat tot, no et trenquis coll i barres i et passis anys llepant-te les ferides. Són pedres amb interessants estructures profundes, autèntiques màquines del caos que t’endrecen l’ànima, jerseis d’angora on hi trobes el caliu que la rutina et roba. En un futur apocalíptic sense solució, val més potenciar la mateixa trompada i no fer experiments banals amb noves col·lisions. Cap nova pedra no podrà substituir mai la teva. Que per això és meva i la conservo com si fos or en barra.