Esglai a futbol a Maià

Dimarts 12-O. Les sis tocades de la tarda. Camp de futbol de Maià de Montcal (Garrotxa). Primers minuts de la segona part del partit de quarta catalana contra el Bescanó (Gironès). Un jugador local està estirat a terra. Quan prova d’aixecar-se se’l veu blanc com la cera. No pot. Temem el pitjor. Tots percebem la gravetat de la situació. Crits d’angoixa i de pànic. Impotència, molta impotència! Ferran! Ferran! Un esglai s’escampa entre els companys i entre el públic. Caos i desconcert mentre cada segon costa una eternitat de passar. Algú manté el cap fred i pensa en el DEA (desfibril·lador extern automàtic) del poble, a uns centenars de metres del camp. Una veu lúcida s’alça sobre totes. Algú és metge? Algú és infermer? Dues noies corren cap a en Ferran i criden. Auxiliar! Soc auxiliar! Durant quinze minuts llargs, primer sense res i després amb el DEA, no pararan ni un segon. Tots en som testimonis. Sense aquell aparell que parlava a crits i les dues noies, estàvem perduts. La remor llunyana del rotor de l’helicòpter mèdic va sonar a glòria per a tothom. I seguidament dues ambulàncies medicalitzades i una patrulla de mossos. Sis facultatius i tres tècnics despleguen la seva professionalitat i ens uns minuts sentim el que tots volíem sentir. “Està estabilitzat. Respira per si mateix!” Anava a veure el meu fill jugar a futbol i vaig presenciar l’exemplaritat ciutadana i unes emergències mèdiques que són estructura d’estat.