Abrils

En la literatura anglesa l’abril ha estat un mes molt celebrat. Als Contes de Canterbury, Geoffrey Chaucer, el primer gran nom propi d’aquella literatura, evoca les dolces pluges d’abril que penetren a les venes de la terra seca i revivifiquen les arrels. És un mes, escriu Chaucer, durant el qual els ocells no poden aclucar l’ull en tota la nit: dormen desperts perquè no poden deixar de cantar. És temps de Pasqua i de resurrecció que l’Església fa coincidir hàbilment amb el vigorós despertar de la natura i els rituals pagans de la fertilitat. Els romàntics s’hi van apuntar amb entusiasme i en qualsevol fenomen meteorològic hi veien l’anunci d’una nova primavera. Al segle vint, l’abril ha estat vist amb més cauteles. Un eco reflexiu de Shakespeare (“la incerta glòria d’un dia d’abril”) va fer pensar Joan Sales en la proclamació esclatant de la república, l’abril de 1931, i va titular la millor novel·la sobre la guerra civil “Incerta glòria”. El poeta T.S. Eliot, l’any 1922, havia publicat un llarg i fundacional poema que començava amb uns versos inquietants: “Abril és el més cruel dels mesos, engendra/lilàs en la terra morta, barreja/memòria i desig, agita/les arrels somortes amb pluja primaveral.” Eliot tenia al cap la devastació de la primera guerra mundial: celebrar la vida? l’arribada de l’abril? en una terra on s’havien plantat milions de morts? Sí, també l’abril podia ser un mes cruel. He transcrit els versos en la traducció que Josep Maria Jaumà acaba de publicar amb el títol de “La terra erma” (una opció que s’afegeix a la de Bartra, “La terra eixorca” i la de Joan Ferraté, “La terra gastada”). Jaumà, però, ha fet més que això: ha publicat en català la Poesia completa de T.S. Eliot (Edicions de 1984), tot el que Eliot va escriure des de l’adolescència fins a la mort. Massa acostumats a parlar d’estructures d’estat il·lusòries, li devem al mestre Jaumà aquesta aportació tangible, esplèndida, al nostre sistema cultural que culmina les seves múltiples traduccions de poesia anglesa.