Els fronts de la UE

A la Unió Europea se li multipliquen els conflictes sense que aparentment sigui capaç de donar-hi una resposta àgil, eficaç i sobretot convincent per a la bona marxa de la construcció europea. Al front de l’est hi té l’aliança entre Polònia i Hongria, dos estats en plena deriva autoritària, que han intervingut a conveniència en el seu sistema judicial, han perjudicat greument la independència de la justícia i a més, en el cas de Polònia, s’ha desmarcat a través d’una sentència del seu Tribunal Constitucional del principi que estableix la jerarquia del dret europeu sobre el dret dels estats membres de la UE. El posicionament d’aquests dos països ataca directament i des de dins un dels pilars fundacionals de la Unió i menysprea alguns dels seus valors bàsics, però la Comissió encara es resisteix a posar en marxa l’aplicació de l’article 7 del Tractat de la Unió, que preveu sancions i la retirada del dret a vot en el Consell als països que vulnerin greument aquests principis, i s’ha limitat a bloquejar l’accés als fons de recuperació econòmica.

Al front de l’oest, mentrestant, el Regne Unit de Boris Johnson pretén allargar el serial del Brexit, renegant ara d’un punt clau del tractat signat per ell mateix el 24 de desembre del 2020, el protocol de circulació de mercaderies que afecta Irlanda del Nord i que va ser acordat el 2019 en els termes defensats per Londres. La marxa enrere del govern conservador britànic ja és força discutible respecte d’uns acords signats després de llarguíssimes discussions, però sacsejar l’espantall del retorn de la violència a l’Ulster com a mesura de pressió a la UE per renegociar els termes de l’acord és del tot inacceptable. Tot plegat delata una certa manca de fortalesa en la posició europea davant els seus interlocutors externs (Regne Unit) i també interns (Polònia i Hongria), que la mateixa UE s’hauria de replantejar si no vol veure erosionades la seva credibilitat davant els ciutadans europeus i el seu paper en el mapa geopolític internacional.