La sentència de l’1-O continua marcant el camí
La sentència del Tribunal Suprem contra l’1-O compleix ja dos anys sense que l’Estat mostri el menor indici de voler doblegar la corba de la repressió post-referèndum. Ans al contrari, tot allò que envolta l’1-O continua judicialitzat i, el que és pitjor, continua encarrilat en la mateixa dinàmica d’escarmentar i dissuadir el moviment sobiranista i la societat catalana que majoritàriament l’acompanya. L’últim exemple és la decisió del Tribunal de Comptes (TdC) de no acceptar els avals de l’Institut Català de Finances (ICF), validats pel Consell de Garanties Estatutàries i per la mateixa Advocacia de l’Estat, i ordenar cautelarment l’embargament de béns als 34 ex-alts càrrecs de la Generalitat als quals acusa arbitràriament de fer servir fons d’Acció Exterior per promoure el procés sobiranista. El fet que el TdC faci aquesta resolució tan discutible, dolosa i injusta per als afectats i les seves famílies precisament el mateix dia que s’anuncia l’acord per renovar els seus càrrecs caducats fa mesos, no fa altra cosa que alimentar l’evident propòsit polític d’aquest procediment i d’un òrgan administratiu farcit de membres de l’òrbita del PP.
Més enllà que el fons complementari de riscos creat per la conselleria d’Economia pugui parar el cop dels embargaments, la desmesura i l’ànim destructiu són tan evidents en la decisió del TdC com ho eren en les condemnes a un total de cent anys de presó contingudes en la sentència pronunciada pel Suprem ara fa dos anys. El mateix govern espanyol, presidit per Pedro Sánchez, va corregir aquesta sentència amb indults parcials per donar crèdit davant els socis europeus a la seva estratègia del diàleg per resoldre el conflicte amb Catalunya. Però la correcció és mínima, és manifestament insuficient davant la magnitud de l’onada de repressió i, tal com indicava ahir el president Puigdemont en aquest diari, tampoc és el quid del problema polític que enfronta Catalunya amb l’Estat espanyol, ni la solució.