El voraviu
Referèndum mataparents
Binari o no binari, el que divideix i fractura es l’autodeterminació
Quan fa tres dies vaig sentir Sánchez parlar de referèndum binari vaig pensar que la cosa potser aniria per aquí, que tot era qüestió de llenguatge i que un referèndum binari, no, però un referèndum a seques, que és el que havíem parlat fins ara, sí. Però no es motivin, que no és el cas. Aclarit que un referèndum binari és un referèndum com els de tota la vida i que no es pot fer perquè divideix i fractura la societat, ara hem de veure quan li han sobrevingut a la noble eina del referèndum (binari o la mare que el va parir) les capacitats divisòries i fracturadores que ara li troba Sánchez. A veure si tots els mals venen d’aquí i nosaltres, sense saber-ho. Que potser venim acumulant divisions i fractures des d’aquell famós referèndum per la reforma política de l’any 1976? Que potser n’hi va afegir el de la Constitució espanyola del 1978? I aquell tan divertit del 1986 de l’OTAN (De entrada, no), que no va arribar ni al 60% de participació ni al 60% de vots favorables i que a Catalunya, Canàries, Navarra i País Basc el varen perdre? Estem dividits i fracturats per tots aquests o encara no havien assumit les capacitats divisòries i fracturadores que ara exhibeixen? I els referèndums per als estatuts d’autonomia? I el que proposava Illa aquest mateix mes de juny com a colofó de la taula de negociació? Res de res. Tots els referèndums que vulgueu. Menys sobre l’autodeterminació o sobre la forma d’estat. Són aquests, dos els mataparents.