Tribuna
Repressió d’estat
“Hi ha un poder estructural que entén la cúpula de l’aparell judicial com una temptativa per dictar, condicionar i subjugar tota acció política
En política les casualitats no existeixen. Existeixen les caramboles, els canvis imprevisibles que fan possible impossibles com que Pedro Sánchez arribés a La Moncloa per una moció de censura al seu antecessor, Mariano Rajoy, l’any 2018. Però, les casualitats, no existeixen. No pot ser casual que el mateix dia que se celebrava el segon aniversari de la sentència del procés, per la qual els seus líders polítics van ser condemnats a 100 anys de presó, el Tribunal de Cuentas anunciés que no accepta els avals presentats per l’Institut Català de Finances (ICF) per als 5,4 milions d’euros que demana als 34 encausats per l’Acció Exterior de la Generalitat, entre 2011 i 2017. Aquest anunci té vàries diatribes.
La primera, és que es va comunicar hores després que el PSOE i el PP anunciessin un acord per renovar els òrgans pendents com el Tribunal Constitucional, el Tribunal de Comptes –format per dotze consellers–, el Defensor del Poble o l’Agència de Protecció de dades. En queda al marge el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), tot i que el seu mandat va caducar a finals del 2018. La segona, el Tribunal de Cuentas és un òrgan altament polititzat cap a la dreta, amb sobre representació del PP, i no depèn del CGPJ, per tant, fiscalitza els comptes públics amb personal que no són juristes ni depenen de la judicatura. Fins ara, el PP ha bloquejat la renovació de la composició, per tant, caldrà preguntar-se a canvi de què s’avindrà a perdre pes en aquest ressort de la maquinària repressora de l’Estat. Potser valdria la pena posar en context qui són alguns dels homes i dones que des d’aquesta plataforma segueixen marcant l’agenda de la repressió contra l’independentisme. El Ple està compost per membres com la presidenta, María José de la Fuente, que és filla de l’exministre de Franco, Licinio de la Fuente, un dels qui van signar l’ordre de pena de mort contra Salvador Puig-Antich. També hi ha Margarita Mariscal de Gante, exministre de justícia del primer govern d’Aznar i filla d’un jutge del Tribunal de Orden Público franquista; Manuel Aznar, el germà gran de l’expresident; Javier Medina, acusat de nepotisme pel Tribunal Suprem, o Angel Algarra, l’autor de l’informe pel qual es demana l’aval, que és un funcionari del Cos Militar de la Intervenció de Defensa i doctor en Economia. Com a delegats dels partits que els designen –a través d’una votació al Congrés i al Senat– i amb sous de 122.000 euros anuals, és normal que les seves actuacions s’encaminin a satisfer favors polítics. Per exemple, el Tribunal ha dedicat bona part de la seva actuació a actuar contra l’independentisme, però no ha vist mai indicis de delicte a la trama Gürtel o els ERO d’Andalusia.
La tercera diatriba d’aquesta decisió és saber què farà el PSOE amb el Tribunal de Cuentas. En aquests dos últims anys, Pedro Sánchez ha transitat des de fer-se seva l’estratègia repressora dels governs del Partit Popular –només cal recordar com va celebrar la sentència del Procés i com va advertir als condemnats que acomplirien fins l’últim dia de la pena– a activar una taula de diàleg i aprovar els indults. Però, està clar, que la magistratura té la serva pròpia agenda. Només cal veure l’empeny de Llarena als països europeus per intentar detenir i extradir Carles Puigdemont. Cal preguntar-se, doncs, si aquesta és l’última maniobra per intentar desencarrilar aquesta estratègia? En joc, però, hi ha molt més que l’amenaça real de deixar en la ruïna econòmica Carles Puigdemont, Artur Mas, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Francesc Homs, Andreu Mas-Colell; l’exsecretari general del Diplocat, Albert Royo, i exsecretaris generals com Aleix Villatoro, Roger Albinyana, Amadeu Altafaj, Luis Bertrán, Albert Carreras de Odriozola, David Mascort, Joaquim Nin, Pau Villoria o Jordi Vilajoana; interventores generals com Mireia Vidal i Rosa Vidal, i els exdelegats d’Alemanya, Regne Unit, França, Estats Unts, Itàlia, Dinamarca, Portugal Polònia, Croàcia, Àustria, Ginebra o el delgat davant la UE.
En joc també hi ha la separació de poders dins de l’Estat. El judicial, que encarna com ningú el deep State, i actua amb clares directrius polítiques ultraconservadores, amenaça la capacitat de decisió i gestió de l’executiu i el legislatiu. Com deia al començament, en política no existeixen les casualitats. I després de l’escridassada que Pedro Sánchez va rebre durant la desfilada del Dia de la Hispanitat per part d’un públic devot de les forces armades, la cabra de la legió i la família reial, que li cridaven dimissió, dimissió, el cop d’autoritat no el necessita per fer favors a l’independentisme. El necessita perquè hi ha un poder estructural que entén, com a mínim, la cúpula de l’aparell judicial com una temptativa per dictar, condicionar i subjugar tota acció política aliena a un marc ideològic i sigui del seu grat.