Envoltats d’errors

Vivim envoltats d’errors que no sabem llegir. Col·lectivament, vull dir. Malgrat la presència contínua del disbarat, de la decisió desastrosa, no hem sabut convertir-ho en veritats assumides ni en realitats indiscutibles. Tenim, a vegades, instants de lucidesa, moments en què tot s’entén i tot té sentit. Després de la crisi immobiliària del 2008, per exemple. Vam observar la devastació, les runes, el degoteig de baixes, de vides trencades i, per uns moments, fins i tot els més entusiastes avaladors del sistema advocaven per reformar el capitalisme i embridar tanta cobdícia desbocada. Però a la fi, quan aquell propòsit s’havia de concretar políticament, es va rescatar els causants, es van impulsar les retallades i una austeritat implacable, es van continuar alimentant les cobdícies i es va incrementar, encara més, la carnisseria social.

L’extensió global de la pandèmia, la necessitat de confinar-nos i aturar el món com a única mesura eficaç per contenir-la, el silenci absolut dels mercats globals i les respostes essencials de les polítiques públiques, del suport mutu, de les iniciatives comunitàries, ens van oferir un altre d’aquest miraculosos instants de claredat. Cal reforçar els serveis públics, vam dir, i transformar l’economia, i relocalitzar-la i arrelar-la al territori i diversificar-la i avançar cap a la sobirania alimentària i donar a les cures i a qui les proporciona la centralitat i la dignitat que es mereixen. De fet, encara es diu. Però quan toca transformar el verb florit en propostes polítiques i xifres d’inversió, la gent d’ordre, els que han governant des de sempre i saben esgrimir la sensatesa i el possibilisme com si en fossin propietaris per herència natural, proposen l’ampliació de l’aeroport del Prat o la candidatura als Jocs Olímpics d’hivern o la reiterada injecció de milions al circuit de Catalunya.

Els objectius de l’agenda 2030 o l’Acord de París i els compromisos de reducció d’emissions, per a la retòrica, aquí el que realment importa, diuen, és fer el salt dels 52 als 70 milions de turistes anuals. L’ampliació hauria estat, certament, una bona decisió per als que esperen dividends de BlackRock o de Deutsche Bank o per als que formen part de l’escassa nòmina de beneficiaris habituals d’aquest model econòmic i encara els reca que la resposta social, les mobilitzacions, l’aliança de les 300 entitats del territori, els dubtes del govern o les raons que desconeixem, hagin aturat momentàniament el projecte i salvat la Ricarda. Però tenen temps i cap dubte, cap propòsit d’esmena, cap reflexió sobre el model econòmic i la dependència del turisme. Se’n manté, sembla, l’apassionada promoció pública i la voluntat clara de facilitar la vida i el negoci dels grups hotelers o de les aerolínies, sense preguntar sobre les condicions laborals o sobre l’increment del consum d’aigua, o d’energia o de generació de residus. Sense avaluar-ne els impactes nocius, els efectes sobre el comerç local, o sobre l’augment del preu de l’habitatge, o la gentrificació dels barris, o la saturació del territori, o la mercantilització de l’espai urbà, o la degradació del mercat laboral. Aquest cap de setmana, el principal partit d’ordre de l’Estat, potser perquè ja no poden utilitzar socialista i obrero sense cargolaments de ventre, s’ha definit com a ecologista. Ho han fet, suposo, per demostrar-nos amb quina facilitat es buida l’ànima dels mots. No són els únics, lamentablement.

A la plaça del Castell del meu poble disposem d’un mirador obert a diversos horitzons. És una finestra que s’alça damunt d’un amplíssim compendi d’errors, una antologia del desastre. Carreteres sempre insuficients per conduir vehicles cap a la costa. Línies d’alta tensió per il·luminar-ne els paradisos artificials. Canalitzacions d’aigua per omplir-ne les piscines. Un abocador que ja fa anys que hauria d’estar clausurat però que es manté per ocultar-hi la quantitat enorme de residus que s’hi generen i, si pares esment, un nombrós grapat d’ànimes procedents de tot el món, convocades per aixecar aquest imperi i per mantenir-lo amb els seus braços i el seu esforç diari, condemnades a la precarietat i a la incertesa.