A la tres
La factura
Ja té nassos que després que el Tribunal de Cuentas (m’agrada escriure-ho així, en versió original, i no pas perquè faci més por) decidís dies enrere –venjança?– procedir a l’embargament immediat dels represaliats per l’acció exterior del govern català (unes fiances de 5,4 milions imposades a una trentena d’ex-alts càrrecs, cosa que fa feredat); ja té nassos, deia, que després d’una decisió com aquesta, que ens hauria de tenir a tots escandalitzats, els titulars dels diaris hagin de ser ja fa dies per a les batusses entre les formacions independentistes. Què pretenen? Ensenyar-nos qui la té més gran, la capacitat d’avalar fiances? Saben què? A mi –i suposo que a molts de vostès– l’única cosa que m’interessava saber era que ja estaven cobertes, aquestes fiances. Que els partits independentistes i la Caixa de Solidaritat les havien cobert i que els represaliats ja no havien de patir ni posar com a avals les seves propietats o les de la seva família. No em feia falta saber res més. No em feia falta, saber si ERC hi havia posat o no més que ningú, ni si havia avalat tots els membres del govern de l’1-O inclòs el president Puigdemont. I no em feia falta, tampoc, cap comunicat de Junts dient que això no era ben bé cert i que a ells no se’ls havia consultat res. Més aviat hauria preferit no saber-ho, tot plegat. No cal, que ens desglossin la factura al detall. Perquè el que hauríem d’estar discutint és sobre la factura, sobre la desproporció i la inoportunitat de la decisió presa per un Tribunal de Cuentas que es dedica ara a imposar una condemna preventiva no només a gent que ja està encausada per l’aparell judicial sinó a les seves famílies. Perquè unes fiances com aquestes el que busquen és l’ofec familiar, l’escarment i l’avís per a navegants. I en comptes de discutir sobre això, ara va i resulta que es discuteixen per qui i com la paga, com si d’aquí n’haguessin de treure cap rendiment. Esgota, aquesta picabaralla contínua i aquesta incapacitat de les forces independentistes –que curiosament després s’asseuen junts a l’executiu– per posar-se d’acord en algunes coses. Però vaja, que ni els descobreixo res de nou ni els engegarem a dida. No s’ho pensin. Per tossuts, nosaltres.