De la Ricarda a les nuclears

Com que no em presento a les eleccions, a cap, ni he de prendre decisions polítiques, soc ben lliure per dir el que em sembli en cada moment. No tinc assessors, ni estudis demoscòpics, ni enquestes que decideixin per mi què puc dir i què és millor que calli. I em desespera intuir que sovint els nostres dirigents han de modular els seus discursos i, encara més les seves actuacions, en funció del què dirà l’opinió pública, el rival polític o el soci de coalició.

Perdoneu, ja sé que em puc equivocar i que m’equivoco sovint, com tothom. Però el dia que va sortir el president de la Generalitat a contradir el seu vicepresident respecte a la possibilitat de reactivar els plans d’ampliació del Prat, em va caure la cara de vergonya. Sí, jo crec que el president va dir el que va dir per salvar els vots de la CUP a l’hora d’aprovar els pressupostos. Ho entenc i ho perdono. La política és així, diuen. Però vaig sentir vergonya. I ja sé que l’oferta dels 1.700 milions que Madrid havia d’invertir eren només paraules, tan buides com sempre; sabia que si no n’hi havia prou amb la CUP, a Madrid trobarien prou ben aviat qui tingués la força necessària per fer naufragar el projecte fantasma. Però el ciutadà no es mereix que se li digui des de tan altes instàncies que Barcelona no necessita un aeroport de primer nivell.

Només era un exemple. Ja sé que ara em direu: quan siguem independents ja farem l’aeroport que ens convingui, i les rodalies que ens calguin, i el port que necessitem. No em val. Si algun dia Catalunya acaba independent ho serà en part per la seva capacitat de crear riquesa. I el port, els trens, les carreteres, l’aeroport i totes les infraestructures són les eines necessàries per abastar el nivell de desenvolupament que la nostra riquesa humana mereix. Això ho sabem nosaltres i ho saben prou bé a Madrid quan destinen els nostres diners a potenciar la competència de la capital i enfonsar i buidar la resta de l’Estat que controlen - “l’Espanya buida”.

Però tornem al Prat. La Ricarda, els ànecs, la biodiversitat… Perdoni, cada pam de terreny que històricament hem dedicat a l’agricultura és un espai perdut per als ànecs o els passerells, els esquirols o els senglars. I cada pam que hem dedicat al creixement de les nostres ciutats l’hem sostret a l’agricultura i la ramaderia de proximitat. Que s’han fet disbarats? Naturalment. Que hem de vigilar per fer-ne pocs? També. Però voleu treure les cases de la Diagonal per deixar-hi campar els senglars? De vegades els polítics han de sacrificar la seva popularitat i les seves expectatives electorals en favor del bé comú i del futur del país. Fa pocs dies, el president de França, Emmanuel Macron, rectificava públicament i, davant la crisi energètica que ens amenaça a tots, va decidir allargar la vida de les 32 plantes nuclears franceses més antigues i construir-ne unes quantes més de potència reduïda per afrontar el problema.

A l’Espanya de les enquestes i de la correcció política, mantenim aquell “nuclears? No gràcies” que va fer fortuna quan –possiblement espantats per l’accident de Txernòbil– tots crèiem que podíem prescindir d’una font d’energia barata promocionant les renovables. I ens mantenim tossuts en la decisió sense tenir en compte que una catàstrofe com Txernòbil que es produís a França ens afectaria de ple. De manera que importem l’energia nuclear francesa, pagant-ne el gust i les ganes i n’assumim els riscos. Mentrestant, com que les nuclears són obsoletes, no es dedica esforç i diners a resoldre el problema dels residus, que és el realment greu.

I no dic que s’hagin de construir més centrals nuclears, ni que calgui destruir la Ricarda. Eren dos exemples. Dic només que els problemes del país no poden quedar en mans dels seguidors de noves religions que creixen a les xarxes socials. Cal que els ecòlegs i els tècnics es posin a treballar en programes a llarg termini, i els polítics tenen la responsabilitat de facilitar aquesta feina i l’obligació d’explicar en tot moment les decisions preses i les raons assumides. D’això se’n diu lideratge. No es tracta de seguir el ramat, sinó de conduir-lo.