El processament de Martín Villa
La decisió de la jutgessa argentina María Servini de processar l’exministre franquista Rodolfo Martín Villa per quatre assassinats comesos per la policia durant la transició política espanyola, posa en evidència allò que s’ha denunciat en moltes ocasions: que el franquisme i els seus executors van sobreviure a la mort del dictador i a la fi d’aquell règim criminal i van integrar-se, la majoria d’ells, sense massa problemes, en la maquinària de l’aparentment normalitzada democràcia espanyola. Martín Villa, que amb posterioritat ha ocupat nombrosos càrrecs en institucions i empreses com si res no hagués passat, hauria de respondre, finalment, per les seves actuacions del passat. De moment, se’l responsabilitza de la mort de tres treballadors en la massacre policial de Vitòria del 1976, d’infausta memòria, i per un altre mort, a mans de la policia, en les festes de San Fermín de Pamplona del 1978. Dues actuacions duríssimes de les forces policials ordenades o fetes amb l’aquiescència de Martín Villa, a qui la vida dels manifestants semblava importar ben poc aquells anys.
L’actuació judicial argentina està plenament justificada perquè considera els delictes d’estat comesos durant la transició de lesa humanitat i que, per tant, no haurien prescrit, ni estarien emparats per la llei d’amnistia promulgada el 1977. Però potser el més destacat de tot plegat és que deixa en evidència que l’Estat espanyol no ha afrontat mai, ni quan ha tingut governs progressistes com actualment, el que és una històrica anomalia jurídica. Reconèixer els crims comesos durant aquells anys per un aparell policial i judicial que, com afirma Servini, era el mateix del règim franquista, és un deure d’estat, malgrat els anys transcorreguts. Altres països, com el Regne Unit, amb les víctimes del Bloody Sunday del 1972 o, recentment, França, amb els morts algerians del 1961, ho han fet. Tard i malament, segurament, però almenys no han callat com continua passant a l’Estat espanyol.