La Renaixença

S’ha posat de moda el debat sobre si Barcelona i Catalunya en general estan en decadència. Home, no ajuda en l’estat d’ànim que el Barça hagi perdut Messi i el Camp Nou caigui a trossets. Com tampoc ajuda en l’estat d’ànim un any i mig de pandèmia, davant la qual les autoritats han sigut: a) més papistes que el papa o b) massa prudents. Ni ajuda en l’ànim col·lectiu un final del procés fake i amb presos, exiliats i repressió general. Perquè, no ens enganyem, en realitat s’atribueix la suposada decadència al procés, amb la teoria que hi ha hagut una deixadesa en el dia a dia. I encara s’hi pot afegir que ni a l’Ajuntament de Barcelona ni al govern de la Generalitat hi ha uns governants amb gaire pensament lateral. Els uns, teòricament atrapats en el dogmatisme; els altres, massa diferents per tenir un model comú.

Doncs, a veure. Que totes aquestes coses influeixen em sembla evident. Ara, jo diria que, a Barcelona, i a Catalunya, més que una decadència, hi ha una tristor. I només cal passejar per Madrid per veure-ho. Ara bé, també podríem argumentar que Barcelona i Catalunya estan en una suposada decadència, justament, perquè no som independents. Si Barcelona fos la capital d’un estat i aquest estat fos Catalunya, passaria com a Madrid, que és dinàmica perquè té poder, és la capital d’un estat i ho xucla tot: les institucions, la cultura, però ara també la indústria i els diners. Madrid ha actuat com una centrifugadora i la prova és l’aparició del moviment de l’Espanya buidada. I Catalunya forma part de l’Espanya buidada. Amb una diferència: si ets una nació, no vols influir a Madrid anunciant que també existeixes, vols un estat per posar fi a aquesta decadència. I obviar això és, com diria el tertulià, fer-se trampes al solitari. I, per cert, Ansu ja marca amb el 10 a l’esquena, Luz de Gas ha obert i som la terra de la Renaixença.