Una dècada de silenci

Poques novetats des d’aquell octubre del 2011, en el qual ETA culminava un procés de canvi intern, validat pel 80% de les bases de l’esquerra abertzale l’any anterior. Acabaven els matins en els quals es feia un silenci espès als bars per escoltar l’última hora informativa d’un atemptat d’ETA, del terrorisme d’estat o d’on s’estaven fent detencions... Retorn discret al cafè amb llet –que no se sap mai qui pot escoltar a la taula del costat– però amb una nova angoixa: tothom sabia que aquestes notícies significaven més patiment. Que vindrien les declaracions, homenatges, tortures, presó, funerals... Milers de vides trencades pels cotxes bomba. Tensions que colpejaven com gotes de pluja sobre els vincles estrets d’una societat petita, acostumada a patir i a resistir.

Si se’n té la voluntat, matar és senzill. Desgraciadament, ho demostren cada dia organitzacions armades i individus arreu del món. El 2018, ETA posava fi unilateralment a una història nascuda el 1959 del convenciment d’una part de la societat que la violència armada era l’única via per aconseguir la independència i la construcció d’una alternativa social a l’Espanya feixista, blanquejada per la Transició. Aquests deu anys, el dificilíssim camí de la paraula i la reconciliació ha estat una exclusiva de l’esquerra abertzale. Com es veia ahir al Congrés, PSOE i PP mantenen la instrumentalització del dolor. Ni una sola proposta política. Silenci sols trencat per la propaganda, que amaga la falta de voluntat d’abordar democràticament una història que també és la seva. El mateix que oculta les fosses.