Qui no plora no mama

Avui més que mai té sentit aquesta dita. Potser si no hagués estat tan políticament correcta i no hagués fet les gestions sense soroll, ja hauria recuperat els meus diners. El cas és que el mes de juny passat vàrem ser víctimes d’una estafa per internet que ens ha costat 9.000 euros. He fet tots els passos que calia: denúncia, reclamació al client de La Caixa, reclamació a l’OMIC, etcètera. La resposta de La Caixa va ser que l’operació s’havia fet correctament, tot i que nosaltres no l’havíem autoritzat. Quant triga normalment una transferència entre entitats nacionals? Un mínim de 24 hores? Doncs, tot i bloquejar al matí els comptes i les targetes, tan bon punt vàrem ser conscients de l’estafa, aquesta transferència va ser emesa i validada amb posterioritat al bloqueig i el mateix dia. El destí fa que m’arribi l’entrevista del programa El món a RAC1 a una parella que explicava la mateixa estafa que ens havien fet. L’àudio de la senyora semblava jo mateixa relatant els fets; tanta similitud, que quan li vaig deixar escoltar a la meva directora d’oficina de La Caixa, només deia: “Sembles tu explicant el que ha passat, és el mateix cas.” El que la directora de l’oficina de La Caixa no sabia és que hi havia un altre àudio en què la dona afectada trucava de nou a la ràdio al cap d’una setmana per donar la bona notícia que La Caixa els havia tornat tots els diners. Quan el va sentir li va canviar l’expressió. “Si és el mateix frau com tu mateixa has dit, per què La Caixa li ha pogut tornar els diners i a nosaltres no?” Deu ser pel fet d’haver-ho fet públic per un mitjà de comunicació?