Catalunya i Euskadi

El desè aniversari de la fi d’ETA ha revifat la comparació de la política catalana amb la basca. En diferents cercles de Madrid hi ha la imatge d’una Catalunya submisa i preocupada només pels diners davant d’un País Basc guerrer i ple d’ideals que des de sempre ha sabut treure amb cautela i alguna amenaça més profits econòmics del poder central que els catalans. Un exemple d’això serà quan el PNB signi el seu vistiplau al pressupost general de l’Estat. Els bascos tindran el rèdit d’un bon grapat de diners i de concessions, a més de les facilitats que representa la històrica quota basca, que sovint comporta que la comunitat estigui en deute amb Madrid a retornar “quan es pugui”. És frívol i és injust comparar Euskadi, una autonomia que és independent des del punt de vista econòmic, amb Catalunya, que té un dèficit fiscal que empobreix els seus habitants respecte a les altres comunitats. Amb la fi d’ETA, el País basc ha millorat la seva autonomia fins a uns nivells en què només li falta un Ikurrin penjat a les seus de l’ONU i la Comissió Europea. La comparació Catalunya-País Basc ha vingut per la taula de negociació per posar fi a ETA. Va ser una llarguíssima negociació i poca cosa té a veure amb la taula hispanocatalana. A Euskadi hi havia morts des de feia molts anys. Es tractava d’aturar la violència i no pas d’aconseguir la independència. A Catalunya, afortunadament, no hi ha hagut morts i la taula té com a objectiu principal aconseguir l’autodeterminació i l’amnistia, qüestions que s’hauran de sotmetre a votació a les Corts espanyoles. Fa deu anys la fi d’ETA va quedar al marge del Parlament espanyol. El mar, la gastronomia i quant plou a Catalunya. “Tots els colors del verd” poden ser comparables. La política d’un lloc i un altre a la pràctica tenen menys a veure...