Distopia garrotxina

La plataforma No És Un Vial, És Un carrer! avisa que demà, 29 d’octubre, vigília del Dia Mundial de les Ciutats, tallarà l’entrada sud d’Olot, o sigui l’artèria de la comunicació exterior d’un cos que de venes secundàries per repartir el flux no en té. Per tant, el col·lapse per als que us hi acosteu serà total. És el que passa quan un enclavament cabdal està en precari per manca de circumval·lació que el voregi.

Què pot haver dut un col·lectiu civil a una acció tan contundent? Gairebé demanen perdó –i això que hi tenen ple dret–, i ho expliquen molt bé en el comunicat: enmig de la vila utòpicament verda de les guies turístiques i dels nostres records, la pèssima planificació de la mobilitat l’ha convertit en una distopia urbanística. I la gent s’ha afartat de proposar solucions que mai arriben.

Uns 20.000 vehicles diaris utilitzen el falsament anomenat “vial”, un tram urbà d’un carril que, afegit als sorolls, la contaminació i la nyanya, ha d’entomar els camions d’alt tonatge perquè, discriminadament, la normativa els permet per l’avinguda Sant Jordi, Portbou i Zamenhoff, quan per la resta de la ciutat no. Quin mal han fet els seus habitants per a tal càstig, ho desconec.

Mentre tothom espera que la Generalitat, lenta com la digestió d’una boa, resolgui la variant d’Olot, aquest col·lectiu sortirà duent pancartes amb el verb “Necessitem” en comptes de l’habitual “Volem”, i farà palesa la inacció de l’Ajuntament, farts de suportar nogensmenys que el pas de l’economia de la comarca. Dècades ençà, quan es veia venir l’auge industrial garrotxí, calia pressionar per una carretera exterior, i els responsables no s’hi van posar. D’aquí plora la criatura. Diuen que per a la variant manquen com a mínim sis anys. Deixeu-me ser ingènua demanant que fins llavors els qui circuleu per Olot anant a marina, transportant animals o senzillament en ruta, ho feu amb consciència. Penseu que era un barri vell ple d’història que hauria d’haver estat protegit i que les males llengües diuen que l’especulació no va tenir escrúpols a arrasar. Que darrere les persianes sempre abaixades hi viu gent. I que entretant uns sospesen propostes, altres giren el cap i la majoria malpassa resignada la situació, les coses no són com semblen. Ni Olot és tan saludable, ni el que travesseu és un vial. És i sempre volgué ser un simple carrer.