El forat de la plusvàlua
La sentència del Tribunal Constitucional espanyol que tomba l’impost municipal de plusvàlues per la venda, donació o herència d’un habitatge o un terreny urbà posa fi a la injustícia d’un tribut abusiu per als ciutadans, que s’ha mantingut vigent massa temps. Cal recordar que la sentència anul·la diversos preceptes continguts a la llei reguladora de les hisendes locals del 2004, aprovada pel govern de José María Aznar, a l’ombra de la bombolla immobiliària i d’un increment continuat però irreal del valor dels béns immobles. La crisi del 2008 va delatar la injustícia en la concepció i el càlcul del tribut i també l’estratègia del govern espanyol per garantir el finançament dels ajuntaments sense carregar les arques de l’Estat. Una pilotada endavant, que durant aquests anys ha proporcionat als ajuntaments la seva segona més gran font d’ingressos i que ara, casualitat o no, es converteix en una patata calenta per al govern de Pedro Sánchez.
En qualsevol cas, no els ha de venir de nou, perquè és la tercera vegada que el TC es pronuncia corregint aspectes d’aquesta llei i perquè les obligacions clarament injustes que ha generat –pagar més del valor guanyat o fins i tot pagar quan s’ha perdut valor– convidaven a una revisió d’ofici. Diguin-li imprevisió, negligència o falta de voluntat política dels diferents governs de l’Estat per estudiar una solució al problema, la qüestió és que aquesta decisió deixa a la intempèrie centenars d’ajuntaments catalans i de tot l’Estat, que deixaran d’ingressar els prop de 4.000 milions previstos per aquest concepte. En el fons, el que ha fet la sentència del Tribunal Constitucional és posar sobre la taula dues qüestions que semblen endèmiques en aquest país: la primera és el finançament dels ajuntaments, que fa dècades que sura sense que cap govern de l’Estat hi hagi volgut donar cap solució raonable; la segona, el vici de la política de no assumir la seva responsabilitat i de deixar que siguin els jutges els qui acabin guiant l’acció dels governs.