Suquet a la Pelosa

Segurament molts “gironins” ja ho sabeu: la Pelosa és una cala que es bada al nord de Roses anant a cap Norfeu, passada la popular Montjoi –el Bulli–, i a continuació de cala Calitjàs. En aquest redós marítim també s’hi dreça una barraca d’obra, avui restaurada, que havia servit de refugi als pescadors que, dècades enrere, s’hi aixoplugaven mentre feinejaven per aquelles anfractuositats i no era fàcil tornar a casa cada vespre. També, tot s’ha de dir, la construcció havia estat testimoni dels àpats que hi celebraven partides rosenques que, després d’una pesquera dominical, coronada amb algun conill, tord o perdiu, caçats mentre els altres recollien el palangre o el tresmall, cuinaven i es cruspien a les taules d’obra, sota el tenderol que les ombreja.

És el mateix escenari que avui dia acull una colla d’amics que ens hi citem –pandèmia a banda– dues o tres vegades l’any. Són els molt populars –i d’una manera o altre relacionats amb aquest diari– Carles, Miquel, Nisso, Vador, Enric, Pere, Francesc, Jordi, Josep M. i algun altre. Prou populars i, per no ensabonar-los més, per això els cito a mitges. Avui ni cacem ni pesquem –per les minves de gener algú ens facilita garoines acabades de llevar–, però els resultats a l’olla, cassola o paella, segur, són tan esplèndids com els de l’avior: un parell –en Carles i en Pascual– dominen el sofregit i el punt de cuit.

Quant a la resta del sínode, reveure’s, conversar, allò que se’n diu posar-se al dia, fer-nos companyia, i a estones embadalir-se amb la mirada posada en la bellesa de la marina que, entre punta Falconera i la península de Norfeu, s’exhibeix al davant. Els badius que dibuixen quatre pins coronats, com una mena de retaule noucentista emmarquen l’aigua nítida, ara mateix lliure d’estiuejants, que conclou a l’extrem sud de l’el·lipse del golf quan mor a Empúries; al darrere la torre de Montgó, i el castell i el bisbe jacent del Montgrí. Més avall, i ja com a darrer diorama, la mena d’herois de pedra que semblen les Medes i els caps de sa Sal i de Begur. Mentre el xup-xup i els meus amics hi posen la música de fons –que si en Puigdemont, en Junqueras, els tribunals polítics...–, fa bo de mirar-s’ho i, inevitablement, evocar les descripcions que, de semblants tocoms, ens ha deixat editades el grafòman de Palafrugell.