Castanyada infantil

A casa em deien que era una enxubada perquè no em relacionava gaire, però en secret tenia somnis opulents: sortir a l’escenari amb un bombí, com Liza Minnelli a Cabaret, i posar-me a cantar Mein Herr enfilada a una cadira. Al cau un any ens van proposar de representar una escena de la pel·lícula i, com que no tenia barret, ni segurament la gràcia i la desimboltura requerides, em van assignar un paper de farciment. Allà es va acabar la meva vocació teatral, que només remuntava pel festival de final de curs, on la ineptitud era tolerada i gairebé fomentada com una forma de democràcia entranyable. L’univers simbòlic de les nenes dels setanta no passava de la frisança per fer de verge als pastorets o, a tot estirar, de formar part d’una quadrilla d’àngels o pallassos. Llavors teníem l’avantatge que les nostres mares sabien cosir molt bé. A totes les funcions escolars vaig anar-hi amb roba confeccionada a casa o prestada de l’armari dels pares, en una època en què el vestuari també reflectia el canvi generacional. Per la castanyada d’aquest any, en canvi, no hem pogut deixar res nostre al nen, perquè ara els adults ens vestim com els fills, amb samarretes de missatges simpàtics i estampats de superherois o dibuixos animats, no fos cas que de la roba que portem s’inferís que hem madurat en cap aspecte. Hem hagut de recórrer a un cistell que per sort encara guardava l’àvia, una camisa vella que li tibava catastròficament a la cisa i una gorra de París que hauria fet més profit per disfressar-lo de fogoner. Les castanyades ara són això, o un kit d’urgència encarregat a Amazon.