Contundència i optimisme

Mai no m’han agradat les actituds catastrofistes sobre el català. Per dos motius. Un, per una qüestió de simple estratègia: si anem plorant per totes les cantonades que el català és a punt d’extingir-se, qui caram farà l’esforç d’aprendre’l? De debò creiem que els nous parlants vindran al català per pena o per militància solidària? Més aviat, si algú s’incorpora a una nova llengua és justament pel contrari: per la vitalitat de la llengua, perquè li serà útil, perquè posarà el seu futur en les seves mans. Imaginem un cas inventat: si vostè se’n va algun dia a treballar a Holanda, i s’hi troba tots els holandesos canviant a l’alemany quan parlen amb vostè, i a més s’adona que, segons els holandesos, el neerlandès és a punt de desaparèixer en benefici de l’alemany, quina llengua aprendreu primer per sobreviure en aquell país? Prou de plors, doncs.

Però hi ha un segon motiu que fa que no m’agradin les actituds catastrofistes sobre el català, i és que són mentida, una creença sobre una cosa que no ha passat encara ni és irreversible. Que el català desapareixia jo ho he llegit en articles de fa quaranta anys, i aquí estem, malgrat tot. Als anys setanta la situació encara era molt més dura que ara, sense escolarització en català, sense lleis que protegissin la llengua ni la normalitzessin, amb una immigració jove i massiva provinent de l’Estat prenent el seu lloc en una societat que no gaudia de democràcia formal com ara. La societat catalana va saber fer en aquell moment difícil del català un instrument de cohesió i, en l’aspecte personal, una eina útil i necessària per progressar dins de Catalunya. Gent com jo, fills de la immigració que ens hem desenvolupat després en català en tots els àmbits de la nostra vida, demostra que el canvi cap al català és possible quan els catalans converteixen la llengua en el que és: un objecte preuat i útil que fa comunitat i ajuda a progressar. Cal tornar-ho a fer. Amb tota la força i contundència que calgui, però també amb tota l’alegria i l’optimisme de què siguem capaços.