Un dia se’ns inflaran

N’estic convençut. No sé ben bé fins a quin punt se’ns inflaran. Ni què seran exactament els que se’ns inflaran. Ni si hi haurà protocol previst per quan se’ns inflin. Ni si ningú s’immutarà en veure’ls tan inflats. Ni si la inflor provocarà reacció que predisposi al desinflament. Ni si com el món s’omple de gent que ens els infla, agafarà pes gent trempada que ens els desinfli. Ni si quan els tinguem ben inflats faran un pet com una aglà i acabarem pitjor que el matadegolla de Sant Quintí. Però s’inflaran. N’estic convençut. Pugeu-hi de peus, diria l’àvia Neus. La provocació és massa gran i constant per deixar-les passar impertèrrits. Un dia se’ns inflaran i potser no prendrem la Bastilla. Ni assaltarem el palau d’hivern. Ni seguirem el timbaler del Bruc. Ni encerclarem i exterminarem el setè de cavalleria. Ni llançarem còctels Molotov al tren blindat a Santa Clara. Ni regirarem un Dien Bien Phu com el general Giap. Però se’ns inflaran, i inflaran els morros a algú. Tant si és constitucional, com si no. A algú li faran una cara nova (política, és clar). Per més que ara cavalqui les onades, Pedro Sánchez té tots els números. Després de tornara tocar a València la cornamusa de la derogació de la reforma laboral del PP, com pot sortir des del G20 a dir que només s’han de tocar “algunes coses”? Espanya té un emèrit fugitiu, un rei que viu obsessionat per matar son pare i un president del govern que menteix tant com parla. Un dia se’ns inflaran...