Estimada malgrat que malalta

Segons una expressió que ha arribat a fer-se cursi, la llengua és l’espina dorsal d’una nació. No pas a Escòcia o al País Basc, països que volen alliberar-se de colonitzacions, però aquí sí. I és que a ca la llengua catalana res més no ens fa diferents d’altres regions espanyoles: el calamar i l’obsessió futbolística són compartits.

I quan diem llengua, volem dir idioma viu als carrers, a les aules universitàries o als mitjans de comunicació. Amb tenir un canal de televisió, publicar alguns llibres, fer unes poques classes de secundària i de primària en català, no ens allunyem pas de l’ús antropològic de l’idioma que ja va preveure Suárez. Quant a la “immersió lingüística” de què presumeixen els polítics d’aquest nord-est peninsular, està comprovat que és una fal·làcia. Sí: més enllà de les escoles i instituts del Delta, d’Osona o del Gironès, i encara, comprovin els de la conurbació que aplega 5,5 milions de persones.

Idioma viu, hem dit. Avui al país només al voltant d’un 25% d’empadronats usen correntment el català... llevat de 2 cada 3 amb els desconeguts. En els joves el percentatge d’usuaris habituals del català baixa cap al 15%. El 1975 els catalanoparlants corrents eren el 50% dels empadronats a Catalunya. Amb la Restauració Borbònica i la suposada immersió lingüística se n’han perdut la meitat. I d’aquest 25% que queda, molts que es consideren catalanoparlants, com una meva estimada veïna, diuen coses com ara: “Quan anava a pegar-me un xapusson, m’he tropessat, m’he pegat un patinasso i m’he caigut d’espatlles.”

I és que, a més de perdre usuaris, el català es va galleguitzant. Sí: es va assemblant cada vegada més al castellà. Perquè, així com el català és valencià o al revés, el gallec és portuguès o al revés. Vaja: que haurien de ser el mateix idioma, però resulta que entenem perfectament els polítics gallecs i no pas els portuguesos. El català porta el mateix camí d’assimilació lingüística. Qualsevol espanyol capaç d’aparcar els prejudicis anticatalans entén allò de la veïna; senzillament li sembla castellà mal parlat, provincià, patuès.

Davant d’aquest paisatge bona part de la ciutadania i els nostres polítics regionalistes –tots els que no són obscenament centralistes– passa del tema, i afirmen que estan pel que preocupa realment la ciutadania –una altra cursileria, a més de falsa–. D’altres –la bona gent, una cursileria més– no veuen que la llengua ja viu a l’UCI perquè els polítics, també els que es diuen independentistes, els amaguen la realitat –la falsa immersió escolar inclosa–, com abans s’amagaven les malalties greus als afectats: no volen incomodar-los i encara menys perdre les eleccions. D’altres –part d’aquella bona gent– posen els ulls en blanc en direcció als núvols i exclamen que si la llengua va superar el franquisme pot sortir-se de tot. Però el franquisme era barroer i creava anticossos, i sobretot no comptava amb els mitjans, sobretot audiovisuals, d’avui. Una minoria d’aquests diguem-ne optimistes recorden que Antoni de Capmany al segle XVIII va equivocar-se quan va qualificar el català d’“idioma antiguo provincial, muerto hoy para la república de las letras”. Cert, no va preveure la revolució industrial i la Renaixença. Però aquests càndids no s’adonen que amb les revolucions d’avui –internet, emigracions, globalització– precisament a cada bugada lingüística hi perdem un joc de llit. I encara hi ha els que creuen que la independència ho arreglaria tot, la llengua també. Bé: Irlanda va acabar de perdre la seva amb la independència, i sobretot: cap polític d’una Catalunya independent intervindria decisivament en la qüestió de l’idioma perquè es posaria un 70 o un 80% del país en contra i, en conseqüència, perdria les eleccions.

Hem d’acabar. Els que diem que el rei va nu, com ara Modest Prats –que ja ho denunciava fa trenta anys–, l’escriptor Quim Monzó o la sociolingüista Carme Junyent, desitgem equivocar-nos. En tot cas el poble menut només podem ajudar la llengua parlant-la i escrivint-la, i convidant de bon rotllo a fer-ho els que, podent, per indolència no ho fan. I mirar de convèncer que no es facin còmplices de lingüicidi els que, per ideologia o per ignorància, no s’hi posen.