La pandèmia social
El balanç de la pandèmia de la Covid-19 a Catalunya no inclourà només el nom dels més de 24.000 morts per la malaltia, les dades d’infectats, hospitalitzats, curats i vacunats o les insuficiències del sistema públic de salut, sinó també la seva derivada econòmica d’aquesta crisi i la petjada social que ens deixa, que es descriu, d’una banda, amb l’increment de més del 25% en la demanda d’ajuts a les entitats socials del tercer sector durant la pandèmia i, d’una altra banda, amb el fet que un 30% de les persones que hi han acudit ho han fet per primera vegada. La crisi sanitària està ara controlada i en via de ser superada, i les previsions econòmiques per als pròxims mesos i anys no parlen d’altra cosa que de creixement i de recuperació, però entitats com ara la Creu Roja, el Banc d’Aliments, Càritas, la PAH i qualsevol de les 3.000 que formen part de la Taula del Tercer Sector no tenen perspectives tan optimistes; ans al contrari, preveuen que la demanda d’ajuts, si més no, es mantindrà.
La labor de xarxa d’aquestes entitats, doncs, ha estat i continuarà sent clau per pal·liar el patiment de les persones i famílies en situació vulnerable. És necessari tenir clar, però, que això és un pedaç, que la pandèmia no és causa sinó agreujant, que el problema no és conjuntural sinó estructural i de grans dimensions, perquè el model econòmic i social que tenim envia més d’un 20% de la població per sota del llindar de la pobresa i cronifica aquesta pobresa, convertint-la en hereditària, sense que hi hagi les eines necessàries i suficients per sortir d’aquesta situació. Per tant, no es tracta de quantificar i proveir dels ajuts necessaris, perquè això són cures pal·liatives. La responsabilitat de les administracions i dels representants polítics que les lideren és fer una revisió crítica d’aquest model i legislar per modelar-lo i corregir-lo fins a revertir aquesta situació. Es tracta, en fi, d’actuar per no deixar més persones enrere i per rescatar tant com es pugui les que ja s’hi han quedat.