Quan l’esport n’és còmplice

Hi ha qui entén l’esport com un fenomen universal que uneix persones. O qui el fa servir com a eina per trencar murs polítics com en el cas de l’anomenada diplomàcia del ping-pong, que fa cinquanta anys va canviar la història acostant la Xina de Mao i els EUA de Nixon. En altres ocasions, i pensem en les Olimpíades del 36 a Berlín i en el Mundial del 78 a l’Argentina, s’utilitza per blanquejar governs criminals com el Tercer Reich de Hitler o la dictadura de Videla. I actualment? Ens trobem en temps d’hegemonia del que el politòleg Joseph Nye va definir com a poder tou, un sistema de relacions entre estats que deixa de banda la dominació militar o econòmica clàssica per intentar influir en benefici propi a través de la cultura, la cooperació internacional i l’esport, i en aquest context no hi ha dubte que determinats règims antidemocràtics que vulneren greument els drets humans han convertit el futbol en estratègia per rentar-se la cara davant la comunitat internacional que els ho permet. A Qatar del mundial 2022, la construcció dels estadis ha suposat, fins ara, la mort de 6.500 treballadors. A l’Aràbia Saudita, on la Federació Espanyola celebra la Supercopa, una propaganda per la que cobrarà quasi 300 milions d’euros fins al 2029, es discriminem les dones i es condemna a mort per apostasia. Ara que el príncep hereter ha comprat el Newcastle, els carrers vessen de fanàtics anglesos cantant lloances a Riad. Amnistia Internacional, que fa campanyes arreu, també ha demanat a la RFEF un gest de denúncia. Per ara calla, els diners la fan còmplice.