Tu també, Cuixart?

A poc a poc, tots els peixos grossos neden al mateix cau. Aquesta setmana, dos que no m’esperava. Comín, en una entrevista a aquest diari, i Cuixart, en el llibre Referèndum. Sense adjectius. S’acomoden en un mentrestant que sabem quan va començar però que ves a saber quan s’acabarà. El decàleg que s’exhibeix estaborneix com si et posessin al bany maria. Que si no pot ser. Que si la dicotomia pactat/unilateral és perillosa. Que si ara no toca. Que si cap al 2030 potser haurà madurat. Que si no estem preparats. Que si no es donen les condicions. Que si s’ha d’eixamplar la base. Que si és millor no posar dates. Que si els polítics no ho faran. Que si els ciutadans ens hem de doctorar en desobediència civil. El cas és que Cuixart, en aquesta mania de l’autocrítica, fa una giragonsa una mica perillosa. No van ser només els polítics que es van quedar clavats. Segons ell, tampoc la societat civil vam saber què fer. Tots desbordats per l’acte de desobediència civil més gran dels darrers anys a Europa. El puc entendre, però no ho comparteixo. S’espera dels lideratges que liderin. No demano al meu veí que escrigui articles. Ni ell a mi que llauri la terra. Ni l’altre, a cap dels dos, que aixequem paret. Al final la culpa serà dels que sortíem. Havíem d’haver estat la meitat i no posar tanta pressió als de davant? M’agradava més Cuixart quan, dies previs a l’1-O, citava Joan Maragall. “Cadascú al seu lloc i al cop del seu martell.”