Tribuna
La ferida que et delata
Entre els objectes útils que porto a la bossa, sempre hi duc tiretes. De vegades són d’un sobri color carn emulant esparadrap, altres cops són de colors, infantils. No només són allí per si em faig un tall o un dia em calen perquè una sabata díscola em fa mal. Les duc perquè em recorden que tots som vulnerables, que vivim en ferides. De fet hem entrat al món a través d’una ferida: un part no és bàlsam. Vulnerabilitat prové de vulnus, mot llatí que indica una ferida. Les ferides les associem al cos, però també a patiments de tot tipus, anímics, existencials, amorosos. Quan es vulneren drets, es fa mal, s’atempta contra alguna cosa o contra algú.
Som vulnerables. No anem pel món desprotegits del tot: l’educació es basa també a indicar que podem ser ferits, que hem de ser forts, que hem de saber detectar on és el perill. És per això que és fantàstic quan podem compartir la vida amb algú i mostrar-nos vulnerables, i acceptem també la vulnerabilitat que ens ofereixen els nostres amics, familiars o persones que estimem. Ser vulnerable, però, no és una condició victimista: és reconèixer que podem ser ferits, afectats. Que les situacions no ens rellisquen. Que els conflictes ens lesionen i les discussions ens disgusten. Som éssers humans amb capacitat de ferir i ser ferits. Amb tot, el concepte té una pàtina de negativitat que no li fa justícia.
Vulnerable no ha de ser sinònim de negatiu, no implica només una predisposició a ser ferit. Ser vulnerables també és ser empàtics, deixar espai a la generositat, obrir-nos a l’imprevist. Sense ser vulnerables, no podríem estimar, perquè, ai las, estimar és també ser ferit, ser afectat, ser impactat. El filòsof Miquel Seguró Mendlewitcz acaba de publicar l’assaig Vulnerabilitat a Herder. Una tarda d’estiu ens vam asseure en una terrassa a Gràcia i a l’aixopluc d’una tempesta vam estar enraonant sobre aquesta nostra condició. Llegir Seguró és estimulant, però parlar amb ell és molt millor, perquè pots incloure les teves preguntes en les seves disquisicions, i en sol sortir una bona conversa. La vulnerabilitat, constatàvem, està a l’ordre del dia. Fràgils, volàtils, inconsistents, vulnerables. Reflexionar sobre la vulnerabilitat, assenyala Seguró, és “qüestionar-nos fins a les darreres conseqüències pel material sensible amb què construïm les nostres experiències. És a dir, dur a terme una tasca d’arqueologia ontològica”.
La pandèmia ens ha abocat a les nostres misèries i vulnerabilitats diverses. Ens hem sentit incapaços però també hem contemplat encuriosits la nostra fragilitat, que sovint no era res més que l’altra cara de la nostra resiliència. En aquella impactant homilia que el papa Francesc va pronunciar ben sol davant d’una plaça de Sant Pere buida, quan va iniciar la pandèmia, el pontífex argentí va exclamar: “Ens trobem amb la por, perduts. La tempesta desemmascara la nostra vulnerabilitat, deixant al descobert les nostres falses seguretats sobre les quals hem construït agendes, hàbits i prioritats.” La nostra vulnerabilitat també ha estat un mirall per veure, en el retrovisor, els qui són molt més vulnerables també socialment, no només existencialment. La vulnerabilitat de la pobresa, de la desesperació de no arribar a final de mes, de dormir a la intempèrie. La vulnerabilitat de les dones que segueixen callant i amagant les seves pors i que no poden sortir de situacions de violència extrema que ningú no coneix.
Aquesta ferida els robots no la tenen. Potser Mark Zukerberg i el seu nou Metaverso substitut de Facebook també emularan gent vulnerable. Potser crearan avatars mutilats, ferits, mal fets, humanitzats. És una incògnita que haurem de seguir de prop. Puc imaginar que més aviat crearan realitats amb poc marge per a la vulnerabilitat. No sé si voldria invulnerables al meu costat treballant o estimant. La vida humana té aquestes condicions de finitud i d’imperfecció que la fan fascinant.
Concordo amb Seguró que acceptar ser vulnerable significa afectar i ser afectat, situar-se en el punt crític on brillen els llums que ens donen esperança i amenacen els inferns que ens engoleixen. Significa interrogar-nos sobre com estem duent les nostres vides. Vides que no són un búnquer i que tenen més plasticitat de la que les cuirasses volen demostrar.