Catalans de segona

Aquesta setmana Gabriel Rufián va fer un discurs al faristol del Congrés dels Diputats en què va afirmar que cap català és més català que un altre per raó de llengua o d’ideologia. Es dirigia, sens dubte, a provar de refer les ferides del procés o simplement deixar clares algunes coses perquè deu interpretar que una part de Catalunya s’ha sentit exclosa del projecte, o menyspreada, o que se’ls considera catalans de segona. Ja era hora que algú digués això. Estic content que un polític per fi reculli el cas de gent com jo.

Si jo no fos un català de segona, d’entrada, podria viure plenament en català. El trobaria de forma normal a la televisió, a la premsa, al bar o al carrer. Tinc enveja dels catalans de primera, que tenen el 99% de les sentències judicials escrites en la seva llengua i que no han de desitjar esgarrapar un miserable 5% de Netflix a canvi d’un pressupost. Tenen, a més, el privilegi de compartir-la amb milions de persones en tots els continents. I un Estat que la protegeix i cap que hi vagi en contra, i l’avantatge de poder reclamar a l’autonomia tots els drets de llengua cooficial, en tots els àmbits. Són la llengua del cinema, dels best sellers, de Youtube i de l’hora del pati. Me n’alegro molt per ells, molt sincerament. Només espero, o demano, que un dia puguem apropar-nos a la seva categoria. Ho dic amb la modèstia de qui se sap minoritari però, en qualsevol cas, igual de català i amb els mateixos drets lingüístics. Perquè d’això es tracta, de ser tots iguals, oi?

Si jo fos un català de primera, podria limitar-me a votar dretes o esquerres. No tindria cap problema greu amb el sistema. Com que tinc la mania de voler una cosa tan malèvola com la independència, o com a mínim de defensar que el tema es voti pacíficament, necessito assumir que això és impossible. Bé, es podria canviar la Constitució… és a dir, que és impossible. Ser una minoria té aquestes coses. Fins i tot després de demanar reformes durant dècades, i de proposar formalment la celebració d’un referèndum al Congrés, això se’m denega i aleshores tampoc no se’m permet fer un acte d’autoafirmació democràtica. Se’m busquen les paperetes, se’m fa dormir en una escola i se’m pega per defensar urnes. Els meus líders són empresonats o han d’anar a l’exili, i diversa gent com jo és perseguida policialment i judicial (valgui la redundància). Només se’m dona l’alternativa d’acatar, girar full i demanar perdó. Tampoc no se’m proposa cap alternativa que pugui fer-me desitjar una altra cosa, però això rai, perquè ja hem estat prou díscols i per tant només poden tenir-me vigilat i procurar que mai més no hi torni. Pel meu bé, és clar. Perquè no em faci més mal a mi mateix.

Si tingués un carnet de bon català, estaria còmode amb les lleis que ens hem donat entre tots. M’aixecaria amb l’himne correcte, em sentiria protegit quan passés per davant de la comissaria de la Via Laietana o el quarter del Bruc, tindria representació directa en els organismes internacionals i en les Olimpíades i aplaudiria quan el rei cridés a restablir l’ordre. La meva diada nacional no commemoraria cap derrota, sinó la conquesta del Nou Món. Als catalans de primera mai no els passa res, no s’han de preocupar, tenen el cor allí on els ho posa el DNI. De fet, encara que els de segona siguem o fóssim majoria, encara que fóssim un 60 un 70%, no han de patir perquè ells sempre tindran la protecció de la llei i de l’ordre, que no es poden modificar sense el vistiplau dels espanyols de primera. Ah, sí, he dit els espanyols de primera perquè també hi ha espanyols de segona, és clar: són aquells catalans de primera que, sentint-se espanyols, reben la mateixa discriminació que jo en finançament, infraestructures, serveis o qualitat democràtica. Aquestes coses sí que ens igualen, llàstima que sempre ens igualin per baix.

Jo he entès que només em queda una opció: provar de convèncer els catalans de primera que la meva causa és bona, que no va contra ningú, que també els afavoreix i que fins i tot si guanyés ells conservarien els mateixos drets i privilegis (lingüístics, identitaris i ciutadans). A banda d’això, només em toca demanar perdó tot el dia i aguantar que em diguin nazi o ingenu o totes dues coses. Alguna raó deuen tenir, per alguna raó són de primera. En tot cas, el que he d’aconseguir per tots els mitjans és que mai de la vida es puguin sentir amenaçats, perseguits o en eterna inferioritat de condicions. No mola gens. Creguin-me.