La reforma pendent per a les pensions
La reforma del sistema de pensions és una patata calenta en mans del govern de Pedro Sánchez que, malgrat que ha heretat d’executius anteriors, ja no pot trigar més temps a afrontar. No ve d’ara; fa molts anys que se sap i que s’adverteix que les previsions de cotització de la població activa són insuficients per garantir en el futur unes pensions dignes. Per dir-ho en termes d’economia domèstica, se’n necessiten més per a les jubilacions dels que n’entren dels que treballen. És així que el fons de reserva de la Seguretat Social, conegut popularment com “la guardiola de les pensions”, s’ha anat eixugant progressivament, fins al punt que actualment només hi ha 2.000 milions d’euros. Fa anys, doncs, que plana sobre l’actual sistema de pensions el fantasma del col·lapse i afloren les propostes per garantir-ne el futur. Queda lluny el Pacte de Toledo, signat el 1995, la caixa és gairebé buida, i s’acosta el temps en què s’anirà jubilant la generació dels ‘baby-boomers’: homes i dones nascuts entre el 1960 i el 1975, que tenen, per tant, entre 46 i 61 anys. Es calcula que a l’Estat espanyol hi ha uns 7, 7 milions de treballadors en aquesta franja d’edat.
El manteniment del sistema de pensions, un dels béns més preuats de l’estat del benestar, ha de ser una prioritat. La reforma ja no es pot esperar més, malgrat la complexitat evident que comporta i els possibles costos electorals que pugui generar a qui prengui les decisions, que, en tot cas, ho ha de fer amb el màxim acord possible amb tots els agents socials. En aquest sentit, la darrera proposta del ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá, s’ha d’entendre com un intent d’avançar cap a la imprescindible reforma, més enllà que sigui un globus sonda. És una proposta que, com a mínim, té la virtut de buscar com s’augmenten els ingressos per evitar les retallades als pensionistes. Està verda, és insuficient, necessita negociació i maduració, però és un camí que cal explorar.