Set de memòria

Imagina’t aquella manera de fer. Aquells semàfors, guitarres, carpetes de colors, visites a la pastisseria abans d’anar aparentment a missa, tot per seguretat, tot per despistar la policia. Imagina’t com devia sonar el primer helicòpter policial trencant el cel de Sant Boi, l’11 de setembre del 76. És clar que aleshores l’Assemblea de Catalunya ja feia cinc anys que existia i a més era a punt de donar l’alternativa a la política institucional que començarien a fer els partits després de la dictadura de Franco, tot i que la reforma es va acabar imposant a la ruptura. D’això fa 50 anys. Aquest diumenge, el quadre amb el 7 de Tàpies, que llueix al Parlament, travessarà parets i passadissos. Ahir la presidenta Borràs, el síndic Rafael Ribó –un dels membres actius d’aquella Assemblea–, l’actriu Pepa Arenós i el periodista Antoni Batista, que amb Josep Playà Maset va escriure La gran conspiració, en feien memòria. I aquesta setmana hi haurà un altre acte organitzat des del govern. No en sobra cap, d’exercici de memòria, i més en un país com el nostre amb tantes crisis obertes. Potser haurien pogut fer de manera de fer-ne un d’unitari. L’Assemblea de Catalunya s’explica com un ens clandestí unitari que entre els anys 1971 i 1977 va lluitar contra el franquisme per recuperar les llibertats col·lectives, començant per l’amnistia, i defensant el dret a l’autodeterminació.

Unitari i transversal, amb ideologies i interessos polítics contraposats però capaços de fixar quatre punts de reivindicació.

Les crosses de la memòria repassen moments com la detenció dels 113, dos anys després, coincidint amb el debut de Johan Cruyff com a jugador al Camp Nou, o d’altres de més anecdòtics com la requisa d’una mona de l’aparador de la pastisseria Capdevila de Vic, i molts més, perquè l’Assemblea va ser arreu del país, i la memòria col·lectiva també té molt de memòria personal.