Model d’èxit al clatell

Tan pesat com ha estat l’unionisme, l’unionisme emmascarat i el règim del 78 tot, en què la Transició ha estat un model d’èxit, ho ha estat l’oficialisme impenitent a Catalunya assegurant que la immersió lingüística havia estat un model d’èxit. Alguns lingüistes ja ho avançaven fa temps, però les dades d’ús social en l’ensenyament fetes públiques aquests dies ens han clavat el model d’èxit al clatell, com un emplastre. Les dades recollides pel consell d’avaluació de quart d’ESO en una cinquantena d’instituts és un estudi comparatiu 2006-2015 i resulta inapel·lable. Enrere com els crancs. La interacció en català ha baixat entre un 15% (alumnat dirigint-se als professors i professors dirigint-se al grup) i un 40% (alumnat dirigint-se al grup). Ahir al matí, encara, el conseller Gonzàlez-Cambray presumia quan el burxaven per les causes. “La immersió és un model d’èxit.” Però no ho deu ser tant, per més que ho digui i per més que tots l’hàgim defensat. Aquí potser sí que comencem a necessitar autocrítica. No han faltat a les files unionistes veus que ho troben una reacció defensiva lògica al procés i a l’independentisme. Em sembla que sí, que el procés hi ha tingut a veure, però justament de manera contrària. La relativització de la llengua a l’hora de definir la catalanitat ens ha jugat la mala passada. En considerar normal viure la catalanitat en castellà i impulsar-ho, ens hem fotut la casa per barret, com diria l’àvia Neus.