L’esperança aigualida de Joe Biden

El sistema polític dels Estats Units està format pels contrapoders suficients per moderar algú tan perillós com Donald Trump i alhora per aigualir algú tan prometedor com Joe Biden. Aquestes són les contradiccions i alhora les grandeses d’una de les democràcies més sòlides del món, com totes, plena de llums i d’ombres. El demòcrata Biden va arribar fa nou mesos a la Casa Blanca com una esperança de llum després de la lamentable gestió del seu predecessor republicà. L’efervescència d’uns cent primers dies prometedors, però, va minvant, l’efecte Biden perd consistència i els índexs de popularitat reculen. La derrota demòcrata en la recent elecció del governador de Virgínia és, en aquest sentit, un toc d’atenció evident. I també un senyal d’alarma sobre el que pot passar l’any vinent quan, a meitat del mandat, toqui renovar la Cambra de Representants.

Per això Biden i els seus assessors necessiten injectar confiança i optimisme a una societat que encara no s’ha recuperat de la crisi econòmica i sanitària. No ho té fàcil, les bosses de negacionisme davant la Covid-19 són més profundes del que seria desitjable i no es poden atribuir només a la propaganda irresponsable d’un Trump que va menysprear la salut dels seus conciutadans fins que ell mateix va emmalaltir. Els demòcrates, a més, tenen dificultats per obtenir al Senat el suport necessari per a les reformes acordades al Congrés. És en política internacional on el full de ruta de Biden ha desplegat encara amb més claredat aquesta complexitat. D’una banda, ha recuperat el contacte i la col·laboració amb la Unió Europea, interlocutora imprescindible de cara a frenar el cavi climàtic. Sense poder evitar, és clar, les clàssiques topades amb el govern francès de torn. Alhora, però, la retirada caòtica de l’Afganistan ha posat damunt la taula el pes de les factures heretades per l’actual president. Almenys el contrast amb Trump li continua donant suficient crèdit per millorar la gestió.