Tot a Xavi. Tinguem fe

Es necessita, s’ho mereix i n’és capaç. I espero i desitjo (amb tota la culerada) que com a entrenador tingui una vida tan llarga i tan llorejada com la va tenir com a jugador. Només li desitjo encerts, a Xavi Hernández. Però hauríem d’estar preparats per si els déus no es conjuren, que a vegades passa. Hauríem d’estar preparats per a allò tan simple que expliquen els castellans dels gossos famèlics i les puces. El Barça és un gos famèlic. Tot són puces. Hi ha alguna cosa (infinitat de coses) en tot aquest tema Xavi Hernández que fa pudor de socarrim, que put a cremat. Bo i així, no és hora de mirar el passat, ni tan sols el més recent, per patètic que s’intueixi. Hem pogut veure la deriva de la candidatura guanyadora de les eleccions al Barça des del mateix moment de la victòria electoral. Hem pogut veure la deriva sobre el terreny de joc del primer equip masculí, que ara mateix està en situació de disputar la Intertoto (recorden la Intertoto?) amb l’Espanyol. I hem pogut veure com al final es juga tot a Xavi (que era la carta d’una altra apostant i que era cartell d’una altra candidatura). Tothom es pregunta si Xavi està preparat per a l’èxit, i tothom espera una època Guardiola bis. Però la pregunta és si el Barça (i també Xavi) està preparat per al fracàs de Xavi i del Barça. Dels que s’ho juguen tot a una carta i tot ho improvisen, se n’han cantat grans victòries però també se n’han escrit moltes necrològiques. Tinguem fe.