Tardes felices amb Txékhov

Abans de Dickens, molt abans de Flaubert i Proust, i per descomptat bastant anteriors a Joyce o Woolf, hi va haver els russos. En dèiem així, amb un gentilici que ja ho englobava tot: la neu i el fangueig de després, i el sotragueig dels carruatges, el samovar fumejant i els maneguins de pell, i les mirades lànguides, i la guerra, i el remordiment. Primer devia ser Tolstoi, perquè Dostoievski exigia potser una mica més de preparació, una certa familiaritat amb els dimonis, de la mateixa manera que ens calia esperar més temps per arribar a l’Oblómov de Gontxarov, a aquella premonició de la indolència que Baudelaire transformaria en una espècie de tedi malenconiós. I en l’endemig, una tarda feliç, topàvem amb els contes de Txékhov. Ningú com ell ha posat al descobert amb tanta tendresa la cara ridícula dels més nobles afanys, tota aquesta col·lecció de personatges bellugadissos, rosegats per aspiracions petites que la necessitat engrandeix i que et fan seguir-los aguantant la respiració fins al final, on de sobte prenen una densitat que el dibuix a penes esbossava en una última ratlla agònica que t’arrenca un gemec o una ganyota de resignació. De Txékhov m’enamoren els apunts insignificants que l’arrelen més al segle XIX que al XX, del qual ha acabat sent un oracle; com s’entreté a mostrar-te un borrissol d’àlber que tremola entre les canyes, o la transparència vaporosa d’una màniga enmig dels cirerers, a finals de juliol. Fins ara, havíem d’anar-lo a trobar aquí i allà, però Club Editor acaba de publicar-ne 24 contes, traduïts per Arnau Barios. Tornaran les tardes felices.