El voraviu
Ara t’escolto, Cuixart
L’Estat espanyol no té voluntat de negociació, ni l’ha tingut ni la tindrà
Que no paguin justos per pecadors, deia sempre l’àvia Neus. Fa cinc dies unes declaracions del president d’Òmnium em generaven un cert desencís i em preguntava: “Tu també, Cuixart?” La llarga conversa que ahir mantenia a les planes d’aquest diari amb Xavi Miró i Carles Sabaté generava diferents enfocaments i, entre aquests, un que per a mi s’ajusta molt més a la realitat del que vivim: “L’Estat no té avui una voluntat real de negociació.” Què fem, doncs, uns nois com nosaltres en un lloc com aquest? La resposta de Cuixart és molt compartible. “No podem deixar la carta de la negociació i el diàleg en mans dels espanyols.” És cert. No hem de deixar-nos penjar el cartell d’intransigents per al món que ens mira, si és que ens mira algun món. Fem la batalla del relat i com n’hi vulgueu dir, però el diagnòstic és clar: “L’Estat no té avui una voluntat real de negociació.” Ara t’escolto, Cuixart. Aquí t’hi vull. Aquest Estat que avui dirigeix el govern més progressista de la història, que governa perquè els independentistes el deixen, no té una voluntat real de negociació com no l’ha tingut mai cap govern espanyol, democràtic o no. És que algú coneix alternativa de govern a Espanya que sí que tindria voluntat de negociació? Ara t’escolto, Cuixart. “L’Estat no té voluntat de negociació”, com no l’ha tinguda mai i com no la tindrà en el futur vist el panorama polític i sociològic de la societat espanyola. Això és el que hi ha. La resta és fum.