Tribuna
Netflix en català, o independència
Fantàstic i clarivident, en Valtònyc, quan diu que abans lluitàvem per la independència i que ara lluitem per Netflix en català, perquè el blindatge del català és un nou “peix al cove” o una coartada per calmar la mala consciència autonomista, perquè malauradament cada dia veig que hi ha més persones que s’autoanomenaven independentistes que sembla que ja es conformarien amb una mica més d’autonomia, tot i que en el fons saben que això no du enlloc. O independents o sotmesos, no hi ha terme mitjà. Blindar el català? Fer-lo servir de moneda de canvi? Per aconseguir què? M’explico.
Vaig treballar durant 15 anys a la CCMA quan era la CCRTV, i vaig ser durant quatre anys membre d’un consell d’administració excepcional producte del debat parlamentari sobre els mitjans de comunicació propiciat pel president Maragall a finals del 1999. També havia titulat la meva tesi doctoral TV i identitat, el cas de TV de Catalunya, en què demostrava que, efectivament, TV3, amb Dallas i el Barça, havia contribuït que el 97% dels catalans entenguessin el català en un temps rècord, quan a finals dels setanta aquest percentatge era només del 60%. I aquí tothom va celebrar la gran victòria i es va relaxar, perquè si, a això, hi afegíem l’escola i la llei de normalització lingüística, ho teníem tot guanyat. O gairebé. I no va ser així. Una cosa era fomentar el coneixement del català i una de molt diferent era fomentar-ne l’ús, que la gent sentís la llengua com a pròpia, vingués d’on vingués, o almenys sentís la necessitat de fer-la servir. I això no ho vam aconseguir, perquè tampoc vam fer res perquè fos així. És veritat que no tenim un estat al darrere, però aquesta excusa que ens ha servit per no fer moltes coses que hauríem pogut fer, tampoc serveix per a l’audiovisual, que és el que aborda aquest article.
He escrit moltes vegades, i no em fa res repetir-ho, que després de la Segona Guerra Mundial el Congrés dels Estats Units va celebrar la victòria militar, però també, i molt especialment, va debatre llargament com guanyar la batalla de les consciències i com fer-ho a escala mundial, i va decidir injectar diners a Hollywood influint-hi d’una manera directa a través dels valors que cada any prioritza. I això ho ha fet durant 75 anys, i així ha creat el somni americà, en gran part fals, però molt viu en la consciència dels que viuen als EUA i dels que arrisquen la vida per arribar-hi i formar-ne part. Que l’espanyol sigui la segona llengua no és cap problema, perquè la llengua de prestigi, la d’èxit, és l’anglès.
Fa gairebé 40 anys que tenim uns mitjans audiovisuals públics propis, la Generalitat té competències audiovisuals i no hem estat capaços de fer sentir a la nostra gent, a una gran part de la gent que ha nascut i que viu a Catalunya, que parlar català és un orgull, que val la pena. L’audiovisual no és l’únic culpable, però en tot cas és una eina desaprofitada totalment. I això fa 40 anys que ho repeteixo i no em fa res continuar-ho fent. Un gran problema de TVC és que fa anys que ha donat per perduts els espectadors adolescents i joves. Fa molts anys que l’impacte de les TIC sobre l’audiovisual es veia venir i no s’hi ha fet gran cosa, o almenys no s’ha fet res pensant en les noves maneres de consumir d’un públic jove que no mira TVC, però que es descarrega sèries i pel·lícules compulsivament, en castellà i en anglès. No hi ha diners per al 3XL, però n’hi ha per a un model de TV dels temps del monopoli més semblant a un ministeri que a una indústria cultural del segle XXI, cosa perjudicial per a tothom; per a una plantilla que no fa coses interessants perquè és més barat que es facin des de fora, i per a un model caríssim i inútil que necessita canvis importants. Quan jo encara treballava a la CCMA fa 25 anys, la BBC, veient venir els nous consums per l’impacte de les TIC, va fer una reestructuració empresarial radical en què no va patir ningú. Va ajudar a crear una gran xarxa de productores independents amb contractes assegurats durant anys, fins que es poguessin consolidar. Va recol·locar el personal en aquestes productores i es va quedar gairebé exclusivament els serveis informatius.
Blindar la llengua com a prèvia per aprovar els comptes de l’Estat és un regal inútil. Sols blindarem la llengua amb un estat propi, però no un estat com tots els estats en decadència, un estat que sàpiga interpretar i dur a terme els anhels dels ciutadans, que de fet hauria de ser la seva funció, i que no només els utilitzi per guanyar eleccions. És veritat, com diu el secretari de Mitjans de Comunicació del govern, que les quotes no són el que més importa, i això ja és un pas, que sense producció, ni talent ni gent treballant i pensant en català, malament rai, però jo hi afegiria que això tampoc ho és tot: hi ha una qüestió d’orgull, de pertinença, que no hem sabut treballar, ni hem sabut aprofitar les eines importantíssimes que teníem per fomentar-ho, i continuem així. La independència és imprescindible, però saber per a què la volem i saber-ho comunicar encara ho és més.